La traducció de poesia ja és prou motiu de celebració, doncs és la prova que no és impossible ni cap pèrdua, sinó més prompte un guany. Si damunt és una primera traducció al català de Viu o mor, el poemari amb què Anne Sexton va guanyar el Pulitzer el 1967, doncs mel i mató. Godall Edicions es penja una segona medalla en este sentit, atés que el 2024 ja havia publicat Poemes d’amor, traduït per Glòria Coll Domingo. Les torsimanyes d’esta nova gesta són la Núria Busquet Molist i la Mireia Vidal-Conte, dos traductores –i escriptores– de llarga trajectòria.
El llibre no té pròleg, allò que Lichtenberg en deia “parallamps”, però les traductores hi afigen una nota aclaridora que, tot i al·ludir al primer poema, explica l’enfocament que enfila l’obra:
Aquest poema és rimat a l’original. Mantenir la rima suposava perdre una part substancial de l’imaginari del poema, per la qual cosa hem decidit respectar el desig expressat per l’autora mateixa en una entrevista (William Packard, ‘Craft Interview with Anne Sexton’, New York Quarterly 3, estiu de 1970): “Quan em tradueixen només vull les imatges, no m’importen ni les síl·labes ni la rima”. Les traductores hem optat, doncs, per tenir en compte aquest desig en els pocs poemes rimats que té el llibre.
No és una qüestió trivial, doncs la força dels poemes de Sexton rau en les imatges: “Embolicada amb teles / –no com Cèsar, sinó com el fetge amb bacó–” o “Seré una cosa lleugera. / Entraré a la mort / com una lentilla que algú ha perdut”.
L’absència de pròleg s’avé a la immediatesa i contundència de Sexton: cal entrar-hi sense embuts, com ella escriu. El títol del poemari el va traure d’un missatge de Saul Bellow, qui li va enviar unes frases del manuscrit que més tard esdevindria Herzog. La cita encapçala el llibre:
Amb un llarg alè, pres i contingut
dins del pit, va lluitar contra la tristor
per la seva vida solitària. No ploris, idiota!
Viu o mor, però no ho enverinis tot…
Sexton va entendre el missatge com una invitació a crear en lloc de destruir. Més tard es va adonar que Viu o mor era un gran títol per a una obra que estava escrivint, ja que tractava exactament d’això. Camus va escriure en El mite de Sísif que només hi ha un problema filosòfic realment seriós: el suïcidi. Sexton va viure a cavall d’eixe problema. Quan Sylvia Plath es va avançar amb la seua solució, Sexton li va dedicar un poema, inclòs al llibre, on li diu:
[…]
Lladre!
¿Com vas arrossegar-t’hi,
baixar tota sola arrossegant-hi,
cap a la mort que jo volia tant i durant tant de temps,
la mort que les dues vam dir que havíem superat
[…]?
Viu o mor enregistra la lluita de Sexton entre eros i tànatos, l’ànsia de viure i de morir, entre la depressió i l’esperança. L’han titlada de confessional i excessiva, però pel forat d’allò personal sempre hi passava el fil d’allò universal: les relacions humanes, la relació amb el propi cos i els altres, la feminitat, la identitat, el seny i la bogeria, el sentit de la vida, la sexualitat, la pubertat o la religió. Al final del llibre, Sexton va triar la vida, però potser només va ser el pròleg de la mort, que l’esperava al garatge el 1974. Ara ha tornat amb una curada edició bilingüe d’una de les seues obres més crues, on la traducció passa com l’aigua.
