Sovint pense en el pormishuevismo d’Erik Harley. En vore el seu llibre Rotondas y mamotretos, em va passar com quan vas a Nova York per primera vegada, que sembla que ja hi hages estat de tant d’anar-hi en llibres, música i cinema. Qui no s’ha esgarrifat davant tanta rotonda excessiva en esta terra d’exageracions? Però és Harley qui ha plasmat l’estupefacció col·lectiva en un llibre genial que em llig a glops i que, al meu cap desordenat, relacione amb els 80 i els 90, no perquè ara no es facen rotondes com a pecats, sinó perquè en general em recorden aquella època de siluetes exagerades en triangle invertit, pantalons pitillo, muscleres com esborradors de pissarra, bruses amples, jupetins d’avi i cabells cardats, amb Julio Iglesias de fons —ui—, camises hawaianes, còctels de gambes i optimisme, o frivolitat. Tot i que potser la vida sigue igual.
Tot i això, les rotondes absurdes em recorden la compassió que agermana Good Bye, Lenin! amb The Farewell: fan la sensació que el públic s’haguera posat d’acord per a respectar la follia d’uns tarats sense dir-los que han fet un bunyol. En un pla ben diferent, ja que hi intervenen factors polítics funestos, també m’evoquen l’extraordinari Sovietistán, un llibre on Erika Fatland recull amb ironia i precisió l’amor per la desmesura d’alguns dictadors de les antigues repúbliques soviètiques d’Àsia Central, encarnat en monuments que eclipsen qualsevol rotonda ouera.
Com diu Mark Carney, el primer ministre canadenc, ja n’hi ha prou de dissimular. Ara mateix no ens falten rotondes huevonas en política, rotondes humanes grotesques al volant i ocupant escons, figures que són com aquells ninots inflables que semblen mànigues de vent. Unflades d’ego, es mouen espasmòdicament com les boles de la màquina del milió, alienes a la funció bàsica de la rotonda, que és ordenar i facilitar la circulació per a reduir o evitar accidents. En canvi, es lliuren a provocar-los, moguts pel mateix principi que genera tanta rotonda hiperbòlica.
Ara fa molts dies, en el supermercat, vaig sentir un xiquet cridar, davant la negativa de sa mare: “¿Por qué no patatas?!”. Ho vaig secundar llavors i ho secunde ara: per què no papes?! Ara més que mai, perquè les papes són la rotonda pormishuevista del supermercat. N’hi ha amb gust de favada amb quètxup, d’ou caigut i te matcha… de qualsevol cosa menys de creïlla. Les papes han eclipsat les salsitxes de peix, l’hamburguesa d’espinacs, la sarsuela de tofu, la llet sense llet i el pernil de bledes.
Volem papes, polítics adults, generositat i elegància. En Mis chistes, mi filosofía, Slavoj Žižek explica:
MIENTRAS EL ESCRITOR COMUNISTA TURCO Panait Istrati visitaba la Unión Soviética, a mediados de la década de los treinta, la época de las grandes purgas y los juicios farsa, un apologista soviético que intentaba convencerle de la necesidad de la violencia contra los enemigos citó el proverbio ‘No se puede hacer una tortilla sin romper los huevos’, a lo que Istrati contestó: ‘Muy bien. Veo perfectamente los huevos rotos. Y ahora, ¿dónde está la tortilla?’.
Doncs això, prou de huevismos sense truita.
