Es veu que hi ha un 90 % de possibilitats que d’ací una dècada vegem explotar un forat negre primordial. Es diu primordial perquè es va formar menys d’un segon després del big-bang, abans que les estreles i molt abans que els carminatius. A mesura que avança, la notícia recorda cada vegada més la síndrome del còlon irritable o la preparació per a una colonoscòpia: “l’explosió alliberarà gasos i fragments de matèria fosca”. Potser la resposta a les eternes preguntes sense respondre siga que tot eren gasos. Al capdavall, el big-bang va ser un gran pet. No debades, l’escatologia s’ocupa del ventre i del paradís. La digestió i la mort són exemples d’entropia, que és el que farà farinetes el cosmos, per dir-ho ràpid i –per tant– malament.
Les imatges de forats negres menjant-se estreles tenen un aire –pun intended– a les il·lustracions del He-Gassen, un roll japonés del període Edo que representa una guerra de pets. El nom és evocador en més d’una llengua, però sembla que el japonés gassen (“batalla”, “combat”, “guerra”) no té relació amb el “gas” que ens ocupa, que en este cas correspondria a he (“pet”, “ventositat”). La cultura japonesa, que compartix amb la catalana i valenciana el gust per l’escatologia, se situa pràcticament millor que cap altra entre el pathos i el bathos, la tragèdia i l’astracanada, allò sublim i allò trivial, si és que podem titlar de trivial el sistema digestiu, del qual som esclaus en un grau tan insuportable que ens ofén més que la pudor de les seues maquinacions.
La web de la Biblioteca de la Universitat de Waseda té arxivat el He-Gassen. Una de les pintures fa pensar en el clàssic paper foradat amb què el cinema explica els viatges en el temps per un forat de cuc. El seu meteorisme no queda lluny dels raigs de partícules que llança al cosmos el quàsar PJ352-15, impulsat per un forat negre supermassiu.
Segons Woody Allen, la mort és com una colonoscòpia: aquell lloc agradable, fosc i tranquil de l’anestèsia. El problema –diu– és que la vida és com la preparació per a la colonoscòpia. Shakespeare ja va explicar com viatjar en el temps i l’espai ajudats d’un cuc, “l’emperador de la dieta”: un home pot pescar amb un cuc que s’ha menjat un rei, i després menjar-se el peix que s’ha papat el cuc. La màquina del moviment perpetu és el cosmos que es menja i s’excreta a si mateix, amb tot allò que conté, transformant-ho per tornar-s’ho a engolir.
