No era fàcil. Gens fàcil, això de fer una segona temporada de la sèrie La Ruta i que isquera igual de redona que la seua primera extraordinària entrega. Ni la matèria primera era la mateixa ni el factor sorpresa jugava ja a favor. Però l’equip que encapçalen Borja Soler, Roberto Martín Maiztegui i Clara Botas esgrimix una capacitat tan fina per a servir-se de l’el·lipsi, dels flashbacks temporals i dels recursos narratius i audiovisuals, que es pot dir que La Ruta Vol. 2: Ibiza es mereix almenys un notable alt, ja que l’excel·lent de la primera temporada era, al meu humil parer, complicat de reeditar.
La història, ambientada a Eivissa en la segona mitat de la dècada dels 90, enganxa des del primer capítol. Del primer al sext i últim. I ja dic que no era fàcil, perquè ni es podia conformar amb explotar les virtuts de la primera entrega per a fer un més del mateix, ni tampoc les traces que servien per a emmarcar la Ruta Destroy valenciana dels 80 podien definir un fenomen pròxim en la distància i en el temps, però molt diferent en la seua essència musical, com és el floriment de l’illa Pitiüsa com a epicentre de l’oci nocturn de l’època. En este sentit, recorde que fa poc més de deu anys vaig consultar diferents fonts acreditades en la matèria (Joan Oleaque o el DJ H4L 9000) per a preguntar-los –aprofitant que es complien vint-i-cinc anys del naixement de l’acid house i el balearic beat– si hi havia alguna cosa en comú entre aquella nova lisèrgia electrònica que pregonava l’adveniment de la cultura rave, d’una banda, i tot el que es punxava i es vivia alhora en les discoteques de la Ruta valenciana, d’una altra banda, i realment era molt poc el que compartien, tal com ells em contaren i vaig plasmar en un reportatge per a Culturplaza. També el periodista barceloní Luis Costa, l’únic que ha escrit sengles llibres sobre els dos fenòmens (Bacalao. Historia oral de la música de baile en Valencia 1980-1995, i Balearic. Historia oral de la cultura de club en Ibiza), em va explicar fa cinc anys algunes diferències i similituds més que interessants entre el que passava a València i a Eïvissa, en una entrevista per a Mondosonoro.
De fet, jo mateix recorde, com a adolescent que era llavors, que l’acid house primerenc, combustible discotequer d’Eivissa, estava pràcticament absent en les discoteques i pubs valencians de finals dels 80 i principis dels 90. Com quasi tota la música negra: soul, blues, r’n’b o hip hop. No pareix que aquell viatge que gran part de les forces vives de la moguda valenciana mamprengué en un vaixell fins a Eivissa en 1986 deixara un gran pòsit a llarg termini, la veritat: l’eclosió del balearic beat i de l’acid house va ser un invent d’uns quants DJs britànics (aprofitant la mestria de DJs locals de l’illa com Alfredo Fiorito, Leo Mas o César de Melero), ideat per a un públic també britànic, eminentment guiri, i basat en músiques que havien nascut, ja ho sabem, a Chicago i (en menor mesura) a Detroit. Res a vore amb la clientela que freqüentava les discoteques valencianes com Barraca, Chocolate o Spook, que era aclaparadorament local, dels pobles de la contornada, també en part vinguda d’altres llocs d’Espanya, però gens connectada amb els circuits turístics europeus: es movia, de fet, al ritme de les guitarres (primer) i de l’electrònica centreeuropea (ja després), el que es va conéixer com EBM (Electronic Body Music). Això es plasma molt bé en el capítol 3 d’esta temporada de La Ruta, quan el protagonista de la sèrie, el DJ valencià Marc Ribó (nom fictici, clar), es veu obligat a substituir a Paul Oakenfold d’urgència i es desmarca de la sessió que li encarreguen per a punxar un tema de la seua pròpia collita, per a desconcert de la parròquia que ompli el club Amnesia. La sèrie reflectix de forma subtil eixa diferencia de llenguatges, eixe xoc de cultures, i el posterior canvi de model pel que fa a la consideració del DJ: de selector musical o mestre de cerimònies a nova rock star, celebritat de nou encuny, amb més projecció per la seua aura personal i per la imatge que projecta que pel seu estricte treball.
No hi ha, doncs, una clara línia de continuïtat lògica entre la Ruta valenciana i la nit eivissenca, ni pel seu model d’oci ni per la música, llevat d’algunes excepcions (cançons que van sonar puntualment en els clubs d’una i altra, com “Why Why Why” dels Woodentops, “Kaw-Liga” dels Residents o “Join In The Chant” dels Nitzer Ebb), i això fa encara més meritori que La Ruta Vol. 2: Ibiza isca tan ben parada del repte, que no era menut. Gran part de culpa recau en Àlex Monner, que s’apropia totalment del personatge de Marc Ribó fins a fer-lo absolutament creïble pel que fa a les dos ombres que projecta: com a DJ i com a dubtós pare. També del rol del seu propi pare en els flashbacks que ens transporten a l’Eivissa dels anys 70, encara virginals, quimèrics, hippies i postfranquistes, molt allunyats de l’opulenta celebrity culture del DJ amb què es tanca l’últim capítol, amb Ribó convertit en una espècie de David Guetta ja en 2013, consumant el canvi de paradigma del qual la mateixa illa ha segut, malauradament, un fèrtil camp de proves.
Altrament, la incorporació dels personatges femenins que interpreten, molt encertadament, Carla Díaz, Marina Salas i Irene Escolar, afigen més matisos a una història que en esta segona temporada és més breu, més familiar, menys coral i també menys musical, i que, tot i així, es resol amb solvència, sensibilitat i una valentia formal (res se li pot retraure a la construcció del guió, no diguem ja al perfil dels personatges) que crec que és molt d’agrair. Però molt.
