Llig en un tuit de reüll que Trump vol llevar, llevarà o ha llevat les subvencions a les editorials americanes que publiquen literatura estrangera. Tot i que li escau, busque la notícia en la premsa, però no la trobe així per se, sinó reflectida en mesures que tanquen l’aixeta en general a tot el que no siga de la seua corda (o, posats a mirar-se el melic, del seu cordó umbilical).
Tanmateix, la idea ja m’ha fet pensar en Stephen Vizinczey, qui en Truth and Lies in Literature diu que és una llàstima que els angloparlants ensenyen literatura anglesa en lloc de Literatura, ras i curt, a les escoles, ja que és com si en Música només ensenyaren música anglesa i deixaren a Mozart fora. El seu llibre sobre veritat i mentires és com quan s’encén la llum en el cinema en acabar la pel·lícula o com quan et pegues de nassos contra un vidre que estava massa net, però en el bon sentit: una sacsejada, com l’olor del gesmil quan ho ompli tot. Diu Vizinczey que els francesos s’entesten a ensenyar a Racine abans que a Shakespeare, “com si foren intercanviables”, però que el millor dramaturg en francés és Shakespeare traduït al francés. No és una opinió popular, però fa pensar.
Ara fa uns anys, J. M. Coetzee va decidir publicar els seus llibres en castellà —abans que en anglés— i traduir-los d’allà a la resta de llengües. Li volia fer la guerra a l’anglés, però diu que l’ha perduda. En alguns països es van negar a traduir-lo des del castellà, adduint que no era el text original. Els feia denteta? En tot cas, em va recordar el clàssic experiment en les aules de Traducció que consistix a donar als estudiants dos textos, un d’original i un de traduït, per tal que els comparen. Quan els alumnes porten una bona estona engrescats trobant-li defectes a la traducció, la professora els diu que els ha enganyat i que el text que troben tan pobre és l’original. Es veu que els estudiants estan carregats de prejuís; tots ho estem. Abans de passar-se al castellà, Coetzee ja havia tret alguns llibres primer en neerlandés.
El mateix Vizinczey era un hongarés que escrivia en anglés, llengua que pràcticament no coneixia quan va arribar al Canadà amb 24 anys. Però va fer com Conrad, Beckett, Nabokov o Kosiński. Imagine que Trump no el subvencionaria, però sé que Viczinczey no es deixaria subvencionar. I tanque amb un llibre que ja no és notícia perquè té més de mitja hora, però és un antídot contra els fanàtics del terreny: Los palimpsestos, escrit en castellà per la polonesa Aleksandra Lun. Una sàtira brillant, tan profunda com lleugera, com obrir la finestra.
Imatge de portada: ‘La torre de Babel’, de Pieter Brueghel el Vell (1563)
