Ara que han “desaparegut sobtadament 15 giga-watts de la xarxa elèctrica”, pense en allò que queda quan alguna cosa desapareix: el no-res.

En la Primera Guerra Mundial, el pianista Paul Wittgenstein, germà del filòsof Ludwig, va perdre el braç dret. Per pal·liar-ne l’absència, li va encarregar un “Concert per a la mà esquerra”  a Maurice Ravel, qui, uns anys abans, ja havia compost l’acompanyament de “Ronsard à son âme” només per a l’esquerra, per tal de poder fumar amb la dreta mentres tocava. Així ho explicà Jean Echenoz en el llibre Ravel. 

La web d’Hyperion Records, però, diu que Ravel va compondre “Ronsard à son âme” per a la mà dreta –i no l’esquerra–, per a poder tocar i fumar alhora:

La part de piano es compon essencialment de quintes a l’aire per a la mà dreta sola, i Ravel va declarar que era la seua preferida entre les seues melodies perquè podia tocar i mantindre un cigarret alhora.

Un famós koan de l’inesgotable repertori zen es pregunta quin és el so d’una sola mà. Potser la resposta es troba en la mà de Paul Wittgenstein, però no en la que toca, sinó en la que s’ha perdut. En el cas de Ravel, en la que fuma.

En un assaig sobre Balzac, Simon Leys diu que l’experiència de llegir l’autor francés és emocionant però dura, ja que de vegades un es veu “sacsejat i agredit pels disbarats”, com en esta frase de La Comèdia humana: “Xiquets, va dir el vell marqués, mentres agafava ‘tots tres de la mà’”. (Les cometes són de Leys). Potser, per tant, el so d’una sola mà siga el de la tercera que li falta al marqués per a agafar a cada xiquet de la mà. (Ara la cursiva és meua).

Tot això em recorda el dilema de la cama d’Ahab, que aborda la necessitat d’afegir un o més detalls a una història quan s’adapta a un mitjà diferent. Per exemple, en Moby Dick, Melville no deixa clar quina és la cama de fusta d’Ahab, si la dreta o l’esquerra, de manera que en les diverses adaptacions cinematogràfiques cada director hagué de decidir en quina cama anava la fusta, ja que no es podia fer una pel·lícula sobre Moby Dick sense un Ahab coixo i fustat.

El dilema de la cama d’Ahab demostra que, contràriament al que va dir el rei Lear, del no-res sí que n’ix alguna cosa, a vegades fosca.