U s’assenta davant l’escriptori, davant el cavallet, o se’n va amb la càmera pel món, o amb la guitarra, i fa coses: canta, pinta, escriu, es relaciona amb el seu ambient directe, proper. Contacte familiar, memòria de les coses, només aproximacions, quan es tracta d’allò desconegut.

U crea, produïx, manufactura coses amb el seu cap, les seues mans, i acaba amb fills que a vegades no se sap si eren desitjats o no. La cosa està feta, la creació està feta. Però qui la cuida, qui la rep, qui la nodrix per a mantindre-la viva?

L’altre dia vaig anar a parar sense grans pretensions a la N340. Em conduïen una colla de músics, punkarres folklòrics que no són ni una cosa ni l’altra. Han fet un disc, Brutea, vindicatiu del punk, reivindicatiu del folk, folkcore, que diuen. Vam passar per coses de drogues, imitacions de Massive Attack, etcètera. I va caure en la meua orella l’última cançó, “Palmeres peludes”.

Eixa última cançó de Brutea m’ha arribat al més profund dels ossos i m’ha calat i s’ha instal·lat allà dins. L’he escoltat cinquanta vegades ja. D’alguna manera, com si estiguera destinada a què jo l’alimentara amb la meua escolta, se m’ha inserit en el pensament, i en la moral. “Palmeres peludes” és una obra mestra, una de les millors cançons que he escoltat en molt de temps. Eh, d’un grupet que no coneix ni sa mare. Però, i a mi, qui em coneix?

La cançó té l’estructura perfecta. Els acords tradicionals de guitarra, esperes una cançó del Botifarra, però de sobte sona una flauta, mal tocada, desafinada, i la música, sense parar, avança a poc a poc, amb una lletra nostàlgica, important, amalgamant-se progressivament en una massa electrònica i noise discreta, l’experimentació justeteta que necessita el folkcore. Ni és massa, ni és massa poc. La progressió, segons la lletra es va desembolicant, va mostrant la realitat futura i distòpica i, vaja, real de la nostra condició de valencians. I la melodia, el tema que es repetix, cada vegada més integrat i sonor, cada vegada més imponent…

M’ha trobat a mi, no l’he trobada jo. De casualitat. Com pot ser que sempre hi haja noves perles per descobrir? Com pot ser que sempre hi haja alguna nova cançó per sorprendre’ns? Pensaven els N340 que m’arribaria a mi, que no saben ni qui soc, i em trencaria el cos, l’oïda, la percepció, la seua cançó? Després de tant d’art, de tanta música i encara en l’any 2026, uns acords de guitarra, unes castanyoles, una flauta desafinada i unes dissonàncies electròniques mentre em pregunten, directament, personalment, a mi, “qui encendrà fogueres velles com si ara foren noves?“, m’han fet tornar a sentir com si sentira per primera vegada.

He comprat l’àlbum per Bandcamp. Sabeu quants àlbums es publiquen cada setmana? Cada any? Quantes cançons s’escriuen cada dia? I em sabeu dir per a qui fa tot això tota la gent que crea? Per a qui escrivim la gent que escrivim, sense saber en mans de qui anirà a parar? Si no em sabeu respondre, continueu creant, almenys, per a mi, que com jo, en algun lloc, a algun desconegut li tocareu el cor.

.

Als marges dels caminals he vist palmeres peludes

Rastres de velles virtuts de les alqueries mudes

Nius de rates ara ames dels racons abandonats

dels sostres fets d’uralita zelosos dels seus forats

 

Quina persona ha entrat sense ésser convidada?

El silenci barrejat amb puntellons a l’entrada

Alegries estancades i atavismes disconformes,

oblacions a una memòria de la que en guardem les sobres. 

 

Qui recorda els corrals a les serres costerudes,

quadrilàters al Xaloc d’aquelles llengües perdudes?

Quin braç alçarà les pedres, tornarà a lluir les voltes,

encendrà fogueres velles com si ara foren noves?