El turisme autonòmic ens pinta com un paradís idíl·lic on els valencians no pinten res. No estem sols en esta dilució cultural. Si volem preservar la nostra identitat, hem de transcendir la condició de simples béns de consum i reclamar el nostre protagonisme.
Un paradís a la Terra. Sol i alegria d’Espanya. Una regió oberta al mar, música als carrers, natura i tecnologia fortament agafadetes de la mà. I el servici… holy cow!, quin servici! Servicial i submís, as it should be. Així podríem salpebrar la descripció de l’espot que es presentà en l’edició de FITUR d’enguany. Un anunci destinat a atraure el mercat anglés promocionant este producte turístic anomenat Comunitat Valenciana.
Per a molts usuaris de l’antic Twitter la promo és insultant. El guió és insuls, pareix haver estat escrit en el sofà d’un estudiant de primer de diplomatura en turisme mentres descongela una recaptera d’arròs al forn al microones i té de fons una sitcom dels 90. Ens mostra un escenari idíl·lic, nostàlgic d’altres temps. Ens transporta de ple al desenrotllisme franquista, a aquells paisatges meravellosos on l’especulació immobiliària encara no havia destrossat mig territori. El pare de família, blanc, occidental, heterosexual, de classe mitjana, tret d’una sèrie de televisió dels anys 60, narra en anglés les seues vacacions meravelloses en la terra del sol etern. Ja ho va dir l’exconsellera Núria Montes: “el canvi climàtic és una oportunitat per a ampliar la temporada turística”.
Durant els inicis del turisme de la dictadura, els valencians encara apareixíem desdibuixats en estampes costumistes: postals de dones preparant arrossos, vestides de falleres, envoltades de taronges en barraques de l’horta de Gandia. Esta turistificació primigènia promovia ja una identitat falsa per a crear una experiència “autèntica”. La recreació del clixé. La construcció del tòpic amb què els turistes identificaven allò que pensaven que era la realitat folklòrica valenciana o, millor dit, espanyola. L’any 2020 l’IVAM dedicà una exposició a esta representació estereotipada creada durant la dictadura.
En el remake contemporani, més enllà dels treballadors precaris i animadors turístics, no hi apareixen valencians. Som una pintura morta. Un paisanatge buit. Hem sigut esborrats: no formem part de l’experiència dels visitants. “La Comunitat Valenciana serà turística o no serà”; i serà turística si no estem presents. Si no fem soroll. Per això, se’ns dona la falsa llibertat de triar entre mantindre la nostra llengua o votar per a fer-la desaparéixer. En este llenç sorollià il·luminat, molestem, fem ombra als turistes i sobretot als governants.
Este fenomen, l’estereotip d’un poble, no ens és exclusiu. Moltes nacions sense estat patixen una distorsió cultural similar. Els sòrabs, un poble eslau dividit entre Brandenburg i Saxònia, s’han passat mil anys resistint la germanització de la seua llengua i cultura, i continuen lluitant per mantindre la seua identitat com a minoria nacional dins d’Alemanya. En el seu cas, conserven dos llengües minoritzades, una de les quals es troba en greu perill d’extinció. El delta de Spreewald, conegut com a Błota en baix sòrab, és el bressol de la seua cultura, i un dels llacs més visitats pels berlinesos els diumenges. És el llac de Berlín. Ens sona la cantarella?
Una de les imatges més emblemàtiques de la cultura sòraba és la de les dones amb vestits colorits i pomposos. Dones somrients, tranquil·les a les ribes dels llacs. Al llarg del segle passat, els alemanys espoliaren la riquesa cultural sòraba distribuint-la per tota Alemanya en format de màrqueting. Vaig visitar una exposició al Museu Wendish de Cottbus fa un parell d’anys, on relataven com la publicitat s’havia apropiat del seu llegat, reduint-lo a un simple souvenir turístic. El seu folklore encara es relaciona amb la venda de cogombrets i altres productes en salmorra. Hui, els sòrabs patixen una regressió important que afecta la seua identitat. També estan diluint-se en aigües profundes.
En el nostre cas, ja no apareixem ni en postals ni fullets turístics: no som béns de consum, volen que siguem simplement consumidors en la nostra terra. El seu desig és la nostra dissolució en la cultura hegemònica castellana, i per això juguen a la divisió i eliminació de la nostra llengua en els pocs àmbits on encara té espais. Els molestem. Desitgen el nostre naufragi. Els tapem el sol, però nosaltres som més radiants.
Si volem rebre turisme de qualitat, potser hauríem de començar a fer promocions que s’assemblen al videoclip “Sa matança de ses Feixes“, de la banda punk eivissenca Pvssydònia. Ja posats a falsejar la realitat, millor fer-ho amb els saragüells calçats i amb fina ironia. Perquè eixa actitud de prendre tant el sol, si no es fa en mesura, acaba sent per a tots un mal lleig.
