Cau la vesprada amb una llum d’ambre en este dia de juny de 1899. Els lleus tossals es succeïxen i marquen el paisatge amb la mateixa naturalitat com les taques marquen i es succeïxen sobre el damer luxós que és la pell d’un gos dàlmata. La continuïtat dels tossals et poden acabar portant a Florència, allà on el riu Arno sembla amansar-se, recrear-se, gaudir del prodigi que creix i puja, inclement i orgullós, des de les vores.
Situat als peus d’un dels lleus tossals que permeten contemplar Florència des de Fiesole, Gabriele D’Annunzio, el poeta depravat, el dramaturg de prestigi, troba a faltar a Eleonora Duse, l’actriu adorada, el mite que recorre aclamada els teatres d’Amèrica i Europa. Ella ha deixat la casa toscana que compartixen després de l’enèsima brega que han tingut, una més en la successió de breus tragèdies sempre rematades d’apassionades i sorolloses còpules. Tot ha sigut així des que es conegueren, cinc anys arrere, a Venècia. Ell va abandonar i perdre esposa i tres fills, i ella la seua reputació. Junts van encendre una foguera que encara a voltes brama, però que també, progressivament, perd llum, intensitat, entusiasme.
Ara el poeta viu un d’eixos intervals de solitud forçada per les conseqüències d’esta nova i repetida batalla. La seua ànsia fornicatòria no es calma només amb les ocasionals i violentes trobades amb camperoles amerades d’una barreja trista de servitud, por i resignació, ni amb eixes sàvies bagasses del bordell d’Arezzo que tant li agrada visitar de matinada. Ara mira els tossals que envolten Fiesole i mentres entreveu en la llunyania i amb eixa llum d’ensomni les torres de Florència pensa en el cos madur i absent d’Eleonora, en el seu cul, en les seues anques poderoses, en la cara interna de les seues cuixes com un congost que li conduïx a l’obscur sexe, la ferida que més desitja.
Per a ser representades per ella li ha escrit Il sogno di un mattino di primavera i Sogno d’un tramonto d’autunno. Somnis que anys després es trencaran com un espill caigut quan D’Annunzio oferisca un paper que la Duse havia monopolitzat i fet icònic a una altra actriu, inevitablement més jove. Coses que han de vindre però que encara no existixen, que només poden imaginar en algun gest de cansament, en un mínim desaire, i que el poeta vagament intuïx, projeccions del futur que encara resten opacades per eixe desig, per aquella foguera.
D’Annunzio rememora el cos d’ella i els múltiples acoblaments d’estos anys passats, i els llocs inversemblants on cavalcaren: aquella gòndola, la cuina nocturna, silenciosa i enorme d’un hotel de París, aquell casup infecte, camí de Nàpols, la cabanya que a canvi d’unes monedes un pescador va deixar-los a una platja d’Ischia, els lavabos del Palau del Quirinal, a Roma, durant una recepció del rei Humbert, el llit sumptuós que els oferiren en aquell bordell d’heterodòxies sexuals, a Viena.
Eixa mescla de records i pensaments l’exciten d’una manera salvatge, i es planteja masturbar-se allí mateix per a alliberar tot eixe foc. Però sent una remor d’ovelles i a l’instant, per darrere de les oliveres, la presència sorollosa d’un parell de gossos i el pastor que guia el ramat. Massa bucolisme per a alleujar-se, pensa. Descarta la idea però el seu cervell torna al cos de la Duse, a les redonors que tant li agraden, a la caiguda tan perfecta de la seua esquena, a la blancor espectral i tan atractiva dels seus pits. Ell no ho sap, però a la nit, després de buidar-se, amb el cap i el cor en calma, compondrà un dels poemes que formaran part del seu llibre Alcyone, un dels més bells i memorables de la seua producció, i on vessarà tot aquell ardor transmutant-lo en un cant a la intensitat vital, a la naturalesa i a l’estiu que comença, i que es dirà “La sera fiesolana”, la vesprada de Fiesole.
Encara lluny la glòria desmesurada, la devoció del poble italià (que l’anomenarà Il Vate), el brillant apostolat pel decadentisme finisecular, l’aristocratisme, alguns llibres i molts versos brillantíssims, qualsevol exotisme, la participació com a pilot d’avió en la Gran Guerra, una luxúria compulsiva, sempre incontrolada, el fervor per la velocitat, la revolució o la violència, el trencament definitiu amb la Duse, la cocaïna a mansalva, l’amor pel simbolisme i la decadència, l’episodi entre heroic i ridícul de Fiume, la munició ideològica i estètica amb la qual nodrirà els Fasci Italiani di Combattimento, l’ou de la serp d’un feixisme que li retrà sincers tributs i honors solemnes a la seua mort en 1938, molts anys després d’esta vesprada immensa, d’esta hora en què la llum del capvespre sembla incendiar els xipresos dels tossals, transformant-los en ciris ardents i als quals mira emocionat Gabriele D’Annunzio, poeta enorme, decadentista sublim i mamarratxo notable, tot perfectament barrejat, tot perfectament compatible.
