Un dels problemes habituals de la literatura del jo és que a vegades no se sap molt bé què és. La terra i la paraula (Bullent, 2024), de Juli Capilla, tampoc no ho sap del tot, i això és, en bona mesura, una de les seues grans forces, perquè ja des de les primeres pàgines s’intuïx una honestedat creativa i literària que no sempre és fàcil de trobar en esta classe de textos. El mateix autor advertix que no és una novel·la, i el prologuista Ezequiel Castellano parla d’un edifici de paper, amb cinquanta habitacions per visitar. No és ficció, no són memòries ni tampoc dietari: són les tres coses i cap d’elles del tot, un text híbrid que se situa en aquella zona imprecisa on l’assaig es toca amb la prosa poètica, el record personal amb la crònica social, i el diari íntim amb el retrat col·lectiu.

El llibre va guanyar el Premi Josep Vicent Marqués d’Assaig dels Premis Ciutat de València en 2023. Capilla, que és un escriptor amb trajectòria llarga i diversa, ens ha oferit amb La terra i la paraula el que és, probablement, el seu text més personal. El punt de partida és la mort d’Amadeo Laborda, amic d’infantesa i escriptor, autor de La memoria de tu nombre (Lletra Impresa, 2017). De fet, la pèrdua és un dels motors del llibre i la seua ferida central: l’autor s’adreça a l’amic mort al llarg del text, en un monòleg que simula un diàleg i que dona al conjunt un to elegíac sostingut, on l’absència és el fil que unix els cinquanta capítols, cadascun independent temàticament però units per la presència/absència que no abandona mai el relat.

A partir d’eixa pèrdua es desplega la memòria d’un lloc: Pedralba, un poble on l’autor passava els estius de la infància i la joventut. Un poble fronterer en més d’un sentit –geogràfic, lingüístic, cultural–m on es creuen herències aragoneses i valencianes, i on la parla és un mosaic de valencianismes, aragonesismes i arcaismes que l’autor descriu i reivindica amb evident afecte, conscient que es tracta d’un patrimoni lingüístic fràgil. Els capítols alternen registres: n’hi ha de lírics i contingudament emotius, i altres de més col·loquials i directes. La figura paterna, l’adolescència, el descobriment de la sexualitat, la pilota valenciana, la verema i la garrofa o la transformació del paisatge rural són alguns dels temes que travessen el text, però també de la repressió franquista, de les dos Espanyes,  i de la situació de l’idioma valencià.

Els blocs textuals arranquen en moltes ocasions amb una oració breu que enganxa el lector, buscant l’eficàcia de la sentència que obri un nou espai mental, i es tanquen amb una imatge o una reflexió que arredonix la lectura i la fa àgil. El resultat és un llibre franc i, en els seus millors moments, genuïnament emocionant, que a voltes demana detindre la lectura i tornar sobre el que ja s’ha llegit per a observar-ho amb una llum nova. Les paraules no són l’expressió de l’ofici d’escriptor de Juli Capilla, ni un exercici d’estil, sinó que estem enfront d’una escriptura terapèutica amb la qual, tornant a la metàfora del pròleg, s’alça una casa on no només habita el fantasma de l’amic mort ­–viu encara a les paraules–, sinó també les ombres de tot el que ens ha passat i tot el que podíem haver sigut.

Quan pensem en l’obra concreta d’un autor, a vegades es despleguen les possibilitats del que es podia haver contat i del que es queda per contar, però La terra i la paraula no pertany a eixe tipus d’obres, sinó als llibres on es fa evident que l’autor no ha triat, sinó que ha explicat allò que necessitava dir i no s’ha deixat res a dins. El resultat té a vegades l’extraordinari i poc habitual valor de la prosa honesta que no precisa d’artificis per a tocar-nos en allò més profund del nostre ser.