Vaig encetar el viatge amb il·lusió. Allò em recordava la busca del One Piece, d’Eiichiro Oda, enmig d’un oceà de gent navegant cadascú cap a un punt cardinal, exploradors d’aquelles illetes amb nom de llibreria o editorial oferint tresors de paper amb històries, històries, històries…
Anava amb l’objectiu de descobrir no sabia què, capitana d’un Going Merry que solcava decidit i somrient aquelles aigües. La primera troballa no es feu esperar. Va ser en una illa estesa i ampla, i fèrtil, on res no s’amagava, com predisposada a cridar l’atenció. El blanc d’aquella portada, contrastant amb el negre dels traços que dibuixaven una dona amb un xiquet a l’esquena, era una invitació a la lectura. Ja havia ataüllat alguna volta La espera, de la coreana Keum Suk Gendry-Kim, i este viatge no em poguí resistir.
Recorde el moment en què, en una illa propera, vaig trobar Gazpacho agridulce. Una autobiografía chino-andaluza, de Quan Zhou Wu. Este no em sonava gens, però la sinopsi em parlava d’una família viatgera, d’una història cartografiada travessant el globus terraqüi. Ho vaig vore clar: era un altre tresor.
El viatge, com tot viatge, es complicà en un moment donat. Fou cosa d’alguna tempesta, o de la brúixola, o potser m’havia acostumat a tindre la sort de trobar els arbres plens de fruits i ara les descobertes es feien pregar. El cas és que de sobte canvià el paisatge, l’oratge, i el Merry lluitava per retrobar una miqueta d’equilibri. Però jo volia anar més enllà, omplir la bossa de sorpreses. Sabia que, si mantenia el rumb, arribaria lluny, i algú m’havia parlat de grans tresors que esperaven en terres remotes.
Afortunadament, no tardí molt a arribar a terra. Allò era diferent del que ja havia vist. El cel, els arbres, el clima. Com que vaig vore gent, em vaig decidir a parlar. Potser, vaig pensar, a soles no s’arriba enlloc. Fou així que vaig conéixer dos jóvens que em van posar a les mans Diez mil elefantes, de Pere Ortín i el guineà Nzé Esono Ebalé, i em van dir que el cuidara, i vaig saber que eixe còmic era important.
Per a arribar a Walicho, de l’argentina Sole Otero, feren falta més travessies i més tempestes. Res, però, que el meu Merry i jo no poguérem afrontar. Tampoc no esperàvem una altra cosa: si travessar un oceà fora fàcil, no tindria gens de gràcia.
El somni de pegar la volta al món en unes hores només te’l donen els llibres. En este cas, els còmics. Els que vaig trobar estan plens de relats i de veus d’ací, d’allà, d’algú, de tots. Quants en queden i quants en vindran és cosa del futur… i d’esta aventura inacabada que és la vida.
Foto portada: el vaixell Going Merry; segona: «One piece»; tercera: «Gazpacho agridulce».
