Any 1506. El soldà Baiazet convida a Miquel Àngel a visitar Constantinoble, conquistada fa només mig segle pels otomans, amb son pare Mehmet al capdavant. Vol que dissenye un pont per a unir les dos vores del Corn d’Or, entre Gàlata i el centre. A Baiazet no li ha agradat el projecte que li ha enllestit Da Vinci, que es pensa que és Arquímedes i s’oblida de la bellea, reflexiona l’escultor. La bellea naix d’abandonar les formes antigues i atrevir-se amb la incertea del present. Així ho veu Miquel Àngel, que ha esculpit el David dos anys abans. Ací està l’orige de les discussions sobre el seu mausoleu amb el Papa Juli II, de proverbial mal caràcter. Ara tem la seua ira, i fins i tot l’excomunió, si coneix que ha pegat el bot des de Roma, fugint d’ell, fins a Constantinoble. El 13 de maig de 1506 desembarca Buonarroti en Istanbul. La clau del seu pont es trobarà en l’harmonia entre voltes i pilars. La potència del símbol de la gran urbs que està a punt de nàixer s’ha de fonamentar sobre la bellea que irradia eixe equilibri. Ho sap, però no ho troba, per més voltes que li pega, per més papers que esgarra.
Da Vinci, que es pensa que és Arquímedes, s’oblida de la bellea
Què n’hi ha de cert en tota esta història? Que Da Vinci presentà un projecte, del qual conservem un esbós que podria signar Calatrava, i poc més.
Buonarroti tingué una oferta del soldà, però no està clar que viatjara al Bòsfor. Se non è vero è ben trobato perquè, a partir d’esta elucubració, en tot cas, el francés Mathias Enard (Niort, 1972), veí de Barcelona des de l’any 2000, bastix Parla’ls de batalles, de reis i d’elefants (2010). La magnitud històrica dels protagonistes en la novel·la dona una altra dimensió a les arestes i els matisos de qüestions atemporals com una història d’amor no correspost o una atracció sensual ambigua, entre danses i músiques, vi i opi, tot en un context d’ambientació oriental poetitzada.
Enard juga amb el lector per tal que li coste destriar realitat i ficció, puix tot és versemblant: les intrigues que precipitaran un final inesperat; els instints, tan naturals i tan humans com la fina línia entre amistat, admiració i amor. També l’atracció que sent el bell poeta Mesihi de Prístina pel Maestro, tot i el seu rostre poc agradable, les mans rudes i el cos castigat (esculpit) pel treball amb el marbre i la pedra. Mesihi cau rendit davant la sensibilitat artística de Buonarroti, que li provoca una calfor irrefrenable. I això que el cortesà, com sap l’escultor, “s’estima més els plaers, el vi, l’opi, la carn, que l’austera temptació de la posteritat”. Una cosa no lleva l’altra.
Miquel Àngel acaba enlluernat pels encants de la ciutat, incapaç de controlar el desig per una andrògina ballarina andalusa. La nit que la coneix en una taverna de Gàlata, entre efluvis de vi, té un brot d’inspiració. En el vaixell de tornada a casa, de matinada, imagina per fi el pont, com una revelació: seré, elegant, harmoniós, imponent davant del trenc d’alba que comença a tenyir l’estuari, amb la seua llum. L’amor i l’art units com un instint primigeni, com Gàlata i Constantinoble, com Europa i Àsia, com Orient i Occident.
Foto portada: Pont de Gàlata abans de la seua substitució en 1994 | Maqueta turca del pont de Da Vinci i esbós original conservat en París | Retrat de Miquel Àngel fet per Daniele de Volterra en 1544.
