El problema de trobar casa, decidir entre comprar o llogar i aconseguir els diners necessaris per a pagar-la no és, ni de bon tros, una preocupació exclusiva dels nostres dies. A la València del segle XV l’habitatge constituïa ja una inversió enorme per a bona part de la població, obligava sovint a endeutar-se i alimentava un mercat immobiliari molt actiu, en el qual participaven especialment artesans i professionals urbans. Així ho mostra l’historiador Antonio Belenguer González, de la Universitat de València, en l’estudi “Quasdam domos nostras. El mercado inmobiliario en Valencia a principios del siglo XV”, publicat en el volum Espacios de vida. Casa, hogar y cultura material en la Europa medieval, editat per Juan Vicente García Marsilla (Publicacions de la Universitat de València, 2022, pp. 131-159). La investigació, basada en prop de 200 documents datats entre 1380 i 1450, permet reconstruir qui comprava i llogava cases, quant costaven, com es finançaven i quines condicions podien imposar propietaris i creditors.

El punt de partida és una València en plena expansió. Si en 1238 s’ha calculat l’existència d’unes 2.600 cases intramurs, cap a 1418 se n’han estimat unes 8.000 dins de la nova muralla construïda a partir de 1356. En 1489, el notari Gaspar Eximeno parlava ja de 8.840 cases i el cens de 1510 en comptabilitzava 9.879, sense incloure-hi altres immobles com botigues, obradors i magatzems ni les construccions dels ravals. En aquell context, comprar casa no estava a l’abast de qualsevol butxaca. Belenguer calcula que els preus habituals de compravenda oscil·laven aproximadament entre 1.000 i 5.000 sous, mentre que els lloguers se situaven generalment entre 200 i 400 sous anuals. Els extrems podien ser espectaculars: l’autor documenta una casa venuda per 17.100 sous en 1389 i una altra de només 240 sous en 1427. Entre els arrendaments, uns mercaders italians pagaren 1.000 sous anuals per una casa de la parròquia de Sant Martí en 1414.

Les xifres prenen una altra dimensió quan es comparen amb els salaris. Un professional qualificat podia cobrar uns 4 sous diaris i treballar al voltant de 250 dies a l’any: uns 1.000 sous anuals en el millor dels casos. L’habitatge, per tant, podia absorbir fins al 40% dels ingressos familiars. I tindre casa a València no era només una necessitat material: disposar d’un lloc on viure era imprescindible per a l’aveïnament i podia facilitar l’accés al treball, les relacions professionals i el prestigi social. No és estrany, doncs, que bona part dels valencians visquera de lloguer. L’estudi arreplega l’estimació de l’historiador Paulino Iradiel segons la qual entorn del 50%-60% de la població de València vivia en règim d’arrendament durant el segle XV, una proporció que encara augmentaria en les darreres dècades de la centúria. Els protagonistes del mercat eren sobretot artesans i professionals urbans: en les compravendes analitzades, el 62% de les coincidències de perfil social correspon a artesans i professionals, percentatge que arriba al 65% en els lloguers.

Comprar, a més, significava moltes vegades endeutar-se. El pagament al comptat sembla haver sigut minoritari i s’empraven censals, terminis i combinacions diverses de crèdit. En 1410, per exemple, Esteve Vidal i la seua esposa Bernarda compraren per 1.420 sous una casa de Sant Esteve i, per aconseguir els diners, carregaren immediatament sobre l’immoble un recens de 100 sous anuals, venut per 1.200 sous a l’apotecari Joan Joanyes. Els interessos dels pagaments ajornats rondaven habitualment el 7,5%, però podien arribar al 9,09% i fins i tot al 16,6%. Els contractes de lloguer, per la seua banda, revelen detalls extraordinaris de la vida quotidiana. En 1414, la dona de l’orfebre Guillem de Fiflisells tenia prohibit cuinar o fer la bugada en les habitacions que el matrimoni havia llogat a Santa Caterina per 220 sous anuals, probablement pel risc d’incendi. En 1425, el fuster Bonanat Magraner arrendà per 320 sous la part residencial de sa casa de Sant Joan del Mercat al taverner Bernat Pujol, però es reservà el dret de continuar guardant-hi la fusta.

Encara més singular era el cas de Jaume Perfeta, que llogà repetidament una casa situada a la plaça del Mercat per 360 sous anuals. En els contractes de 1430 i 1431 imposà una condició ben concreta: ell i els seus havien de poder disposar de la finestra principal de l’habitatge per a contemplar les justes, processons i altres espectacles celebrats a la plaça. Comprar o llogar casa, fa sis-cents anys, comportava així preocupacions econòmiques sorprenentment recognoscibles, però també clàusules que ens obrin una finestra —en este cas, literalment— a la vida quotidiana de la València medieval.