La presència i el desenrotllament de l’humanisme al Regne de València fou un fenomen posterior al renaixement, un anacronisme que d’alguna manera també afectà la resta dels Estats peninsulars entre finals del segle XV i els inicis de la següent centúria, particularment a terres valencianes des del Cap i Casal, una de les grans portes d’entrada de tota novetat procedent de l’exterior, sobretot d’Itàlia des de temps del rei Alfons el Magnànim i els cardenals i papes Borja. Un fet constatable en l’àmbit artístic -particularment, pictòric, però no l’únic-, incrementat des del darrer terç del Quatre-cents i prolongat, en un primer i decisiu estadi, fins a la Germania.
Com hem demostrat la Dra. Ferragut i qui açò escriu, l’humanisme de caire cristià que hi havia en l’esmentat lapse, arrelat encara a la tradició tardomedieval, quedava lluny dels assoliments veritablement humanístics haguts a la península transalpina amb prou d’antelació, com a germen, al capdavall, del renaixement. De fet, no fou fins a anys després de la fundació de l’Estudi General en 1499-1502 quan des de les seues aules anà germinant un humanisme homologable a l’italià -i l’europeu- amb intel·lectuals de la categoria d’Anyés, Ordóñez, González, Strany, Pérez de Chinchón, Çavall, Molina, Beuter, Justiniano, Ledesma o Decio, exportat a la resta dels solars peninsular i continental per Honorat Juan, Furió Ceriol i Joan Lluís Vives, el més excels de tots,
Presumpte retrat de Joan Lluís Vives
Un panorama que, pictòricament, com déiem, havia anticipat la revolució artística renaixentista per la importació freqüent de pintors com d’obres d’art i lapidària commemorativa: la presència de Niccolò Delli, Paolo da San Leocadio i Francesco Pagano per a pintar l’absis de la seu de València (1469 i 1472, respectivament), l’arribada dels Hernandos per a pintar les portes del retaule d’argent del seu altar major (1506) o les pintures de Sebastiano del Piombo en l’equipatge de l’ambaixador Vich (1521); sense oblidar -en el camp pròpiament escultòric- la primerenca presència del florentí Giuliano di Onofrio, autor dels relleus del rerecor de la seu de València (1418-1424), i, més avant, de l’orfebre pisà Bernabeo di Tadeo di Piero de Pone, un dels artífexs principals del retaule d’argent catedralici (1489-1507), o l’arribada de la ‘Verge de la Sapiència’ de Donatello (conservada al Museu Catedralici Diocesà de Sogorb), la inscripció patrocinada pel cardenal Francesc de Borja per a la Capella de la Mare de Déu de les Febres en la Col·legiata de Xàtiva (1497) o la làpida que inaugurava la nova portada de la Col·legiata de Gandia, finançada pels seus ducs (1500). En realitat, només uns pocs exemples, però ben significatius d’una anomalia no massa, o gens ni miqueta, tinguda en compte fins ara.
‘Verge de la Sapiència’ (Donatello) / Làpida de Francesc de Borja (JLCM)
Una alteració causa-efecte que condicionà sobre manera l’ambient cultural local, totalment plegat al gòtic i una mentalitat encara medieval a nivell popular, la qual començarà a virar cap a la modernitat des del vessant plàstic, arrelada encara a postulats hispano-flamencs, abans que en l’intel·lectual. Encara que el col·lectiu artístic en línies generals (tracistes, mestres d’obra, pedrapiquers, fusters, imatgers, lapidaris, orfebres, brodadors i pintors) estava exclòs del prestigi que proporcionaven les activitats considerades pròpies de les arts liberals. En realitat, un statu quo anòmal a priori que no feu justícia als veritables responsables del canvi de paradigma en considerar-los, genèricament, artesans i, en conseqüència, condemnar-los a percebre uns emoluments indignes de la seua potència creativa, particularment els titulars dels obradors casolans en franca evolució. Un greuge comparatiu que no afectarà els pintors italians ni castellans esmentats, actius ací fins als inicis de la guerra civil que representarà la Germania.
Curiosament, foren els humanistes sorgits de l’Estudi General i relacionats amb ell els que tingueren més fortuna i, arran el greu conflicte, pogueren surar a recer de la noblesa local triomfant, l’estament a què havien contribuït a exalçar en línies generals. Tanmateix, en especial foren els pintors els que divulgaren per tot arreu, mitjançant les seues obres, tant l’ús del llatí, com a llengua culta de prestigi universal, com l’utilització de les capitals humanístiques llatines (o imperials romanes) mercés als filacteris, progressivament abundants a partir dels inicis de la dècada de 1520. De fet, autors com Vicent Macip, Nicolau Falcó, Gaspar Godos o Miquel Esteve deixaran a la posteritat mostres del seu domini i evolució constant, sublimades amb Joan de Joanes, l’autor que assolirà la perfecció absoluta al llarg de la seua dilatada carrera, iniciada des de ben jove mentre romania solapat al taller patern. Un tret en què no destacaren Pagano, Da San Leocadio ni Llanos i Yáñez (els Hernandos) en no prodigar-se en el seu conreu. Encara que els castellans -impregnats del darrer Quattrocento italià- pogueren tindre al seu abast el Codex Escurialensis, un corpus de dibuixos o taccuino anònim de les darreries del segle XV relacionat amb el senyor d’Aiora, Rodrigo de Mendoza, de gran transcendència ja que pogué estar a València des de finals de la primavera del 1506, on al foli 69r hi apareix una mena de xicotet alfabet greco-llatí que pogueren emprar tant Llanos com Yáñez, sobretot el darrer, ja que el primer consta com a àgraf en la documentació.
Eixa presència del Codex Escurialensis pogué influir en la pràctica i difusió de les capitals humanístiques llatines, de caire imperial, ala ciutat de València, en paral·lela al seu cultiu pels primers humanistes de la ciutat. Això sense obviar que l’origen de Valentia com a ciutat romana (per no esmentar les pròximes i antigues Saguntum o Edeta) proporcionava algunes inscripcions originals a la vista de tot el món, inclús objecte de la curiositat d’humanistes i col·leccionistes alhora, com ho fou Joan Andreu Strany. En conclusió, una nova aportació al coneixement d’un període apassionant de la cultura valenciana que també formà part dels epígons del seu Segle d’Or.
Capitals humanístiques greco-llatines del ‘Codex Escurialensis’ i Detall del Retaule de Sant Vicent Ferrer del Museu Catedralici de Sogorb, obra dels Macip
