Les paraules, les claus que obrin tots els panys

Les paraules contenen molta més informació de la que habitualment els donem. I en acariciar el lèxic relatiu a un camp temàtic, siga el que siga, solen obrir-se possibilitats d’explorar uns altres que creiem inaccessibles. Un lèxic entés no tan sols com a un conjunt de noms per a guardar, ordenar o classificar, sinó com a claus d’accés interpretatives. De fet, parafrasejant el títol de la trilogia poètica de Vicent Andrés Estellés, podem afirmar que les paraules són “Les claus que obrin tots els panys” en el sentit de què saber el seu significat permet l’accés a diferents cognicions del món i als seus aspectes lingüístics, històrics, agronòmics, etc. Vegem-ne uns exemples que van sorgir en preparar l’article sobre el Corpus Christi publicat ací mateix recentment.

En certes cultures, potser per evitar que la fam extrema dels més necessitats els impel·lira a furtar o assaltar els camps per a subsistir, s’establien recomanacions destinades a què sempre quedara un excedent que poguera ser espigolat o espellucat. Què vol dir això? Comencem pel principi…

Pel que fa a la propietat i als drets, les plantes i els animals reben consideracions diferents. Les plantes són béns immobles, i com que estan arrelades a terra el propietari del solar també ho és d’allò que hi ha o que s’hi produïx; ara bé  els fruits abandonats, les llavors i parts de la planta caiguts a terra o transportats pel vent o per animals, no eren propietat de ningú i podien ser agafats, espigolats, per qui ho desitjara.

Per contra, els animals són propietat de persones i no estan lligats als llocs on viuen o per on passen. I en temps bíblics hi havia un altre agent amb drets tot i no ser propietari, Jahvé; un déu que reclamava l’entrega i el sacrifici dels primers exemplars, les primícies, tant per a ELL com per als seus sacerdots, els levites.

Espigolar o espellucar els camps i els arbres

Amb el temps i l’arribada de nous cultius van aparèixer també nous comportaments en què s’ampliava el concepte inicial d’espigolar, quan ja no s’usaven tan sols les mans sinó també les aixades per extraure tubercles, bulbs, rizomes i fins i tot fruits que creixen davall terra (hipogeus), com ara cacaus (Arachis hypogaea), i creïlles, moniatos, alls, cebes, xufes, regalíssia, etc. Per no parlar de la recollida dels fruits no plegats i que quedaven a l’arbre o als sarments: ametles, olives, avellanes, garrofes, anous, raïm, dàtils…; una activitat que a moltes comarques s’anomenava  espellucar.

Uns termes, espigolar i espellucar abordats per Jesús Bernat Agut en el seu blog Imatgies; i definits fins i tot en els aspectes dialectològics en el Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB): «Espellucar: Collir alguns fruits d’un arbre, alguns raïms d’un cep, alguns grans d’un raïm, etc. (Mallorca); especialment, collir els raïms o altres fruits que han quedat en els ceps o arbres quan s’ha fet la collita general (val.); cast. rebuscar». Un mot que ha sigut ben viu a comarques com ara la Marina Baixa, la Marina Alta, l’Alacantí, la Vall d’Albaida o la Ribera.

A més, en revisar la bibliografia, llegim en el llibre del gran savi alacantí, jurista, jutge permanent del tribunal de la Haia i candidat al Premi Nobel de la Pau Rafael Altamira Crevea (1866-1951), Derecho consuetudinario y economía popular en la provincia de Alicante (1905):

Pero si en la provincia de Alicante no quedan apenas tierras comunes, perduran bastantes algunos usos, indicio de cultivos comunales, en forma análoga á como se ve aún en casi todo el resto de la Península y en la mayoría de Europa se ha visto hasta tiempos no lejanos. Me refiero á los espigueos y rebuscas, una vez levantado el fruto. En la Huerta de Alicante es libre la rebusca (espelluch en la almendra; changlotar en la uva). Lo mismo en Aspe, Novelda é Ibi. En Sax hace falta permiso del dueño, y en Elche sólo se tolera alguna vez. En Pego no existe la rebusca en la viña.

Retrat de Rafael Altamira Crevea (1913), per Joaquín Sorolla, per a la Hispanic Society of America.  El jurista porta la musseta o esclavina de seda de color vermell, vestit acadèmic sobre el que porta la gran creu de l’Orde d’Alfons XII

El dret consuetudinari i el cànon levític

S’anomenen consuetudinaris els drets provinents de la reiteració d’usos i costums no escrits però acceptats per la comunitat. I en temps antics hi havia el dret a rebuscar, a recollir o plegar tant en els arbres com en terra o en els bancals allò que queda després que l’amo del terreny haguera donat per finalitzada la collita, la sega o la verema. I tant se valia que foren espigues com els fruits que quedaven entre els terrossos després d’haver espolsat l’arbre amb vares o canyes i plegat el que queia. I en això es podrien incloure els minúsculs lledons que tant agradaven als xiquets; i el repom  o «segona collita de taronges, pomes o altra fruita de flor endarrerida, que es fa després de la recol·lecció normal i que sol ser de pitjor qualitat» (Diccionari Normatiu Valencià).

Un dels exemples més antics del dret a espigolar va ser el cànon fixat en la Llei (la Torà, o Pentateuc), en particular en un dels seus llibres normatius, el Levític, que va elevar eixe precepte al rang de sagrat: «Quan arribe el temps de la collita, no arreplegues fins l’últim gra del teu camp, ni rebusques fins les últimes espigues que hi hagen quedat. Deixa-les per als pobres i els estrangers. Jo soc el Senyor, el vostre Déu» (Lev. 23,22). Un model d’actuació que en ser considerat com dictat pel Déu d’Israel, era d’obligat compliment per als jueus de l’època. I que, tot i que només parla de la collita de cereals, es va entendre que era aplicable a qualsevol altre producte de la terra.

“L’espigolera“ (Llucmajor, Mallorca, 1965) és una escultura d’Horacio de Eguia en homenatge a la poeta Maria Antònia Salvà, autora del poema homònim, molt famós. L’escultura representa una xiqueta portant una gavella de les espigues que ha espigolat.

Eixe usatge va ser durant segles la norma general en els camps valencians i del nostre àmbit cultural, fins al punt que ha quedat recollit en el refrany «Qui no pot segar, espigola»; una dita que, per extensió, s’aplica a tot el món que viu recollint el que uns altres deixen, o arreplegant d’ací o d’allà. I, en sentit figurat, triar allò que està barrejat entre altres coses (cast. espigar), tal com recull el DCVB. En el mateix diccionari llegim: «Espigolar: Collir els fruits que han quedat en el camp després de la collita general (or., occ., val., bal.); cast. rebuscar. «Espigolar ametlles»; «Espigolar olives» (avellanes, garroves, raïms, etc.) […] “El blat està eixarcolat | i l’oliva espigolada”, Colom Juven. 33».

Trama i ordit per a ordir coneixements

De la reflexió sobre les paraules, i sobre els equivalents en altres idiomes poden sorgir idees en múltiples direccions; idees que poden ser enviades com els fils d’una trama perquè s’enllacen a l’ordit de les disciplines que constituïxen el cordam tens i vertebrador del coneixement. I, ja posats, podem relacionar el terme ordit (cast. urdimbre) amb el d’una col·lecció de divulgació que, iniciada per Amparo Navarro quan era vicerectora d’investigació (ara és rectora) i Josep Forcadell per al Servei de Publicacions de la Universitat d’Alacant, duia amb molt bon criteri el nom de L’Ordit. Un conjunt de llibres excel·lents i en la qual he tingut l’honor i el plaer de participar en capítols dedicats a l’etnobotànica o a la història de les ciències, com ara:

Sí, una aposta per entrellaçar coneixements. També a través de les paraules.

Post scriptum: Potser siga una bona idea compartir paraules, personatges, llibres i referències, sense les quals no hi ha col·lectivitat que puga mantenir-se cohesionada i capaç de dissenyar un futur desitjable. I, sí, ja sabem que eixos coneixements articuladors han estat en el punt de mira d’antiil·lustrats, wokes i similars; unes ideologies que, emmascarades davall etiquetes com ara “progressistes” i altres de la mateixa corda, tant han contribuït a l’anomia i el deteriorament cultural i lingüístic de la nostra societat.