Autoritats, representants de les institucions, senyores i senyors,

Ens reunim hui per recordar una de les constants més significatives de la història política i jurídica del poble valencià: la voluntat, mantinguda durant més de tres segles, de recuperar la capacitat de legislar sobre el seu propi dret civil.

No es tracta únicament d’una qüestió jurídica. Tampoc d’una evocació nostàlgica del passat. Es tracta d’una reivindicació que ha travessat generacions, ideologies i contextos polítics molt diversos, convertint-se en un dels fils conductors de la nostra història contemporània. Deu de ser, té que ser una reivindicació de tots i totes els valencians i valencianes.

Eixe fil comença, de manera decisiva, l’any 1707.

Els decrets promulgats al juny i al juliol d’aquell any, després de la batalla d’Almansa i en el context de la Guerra de Successió, van suposar l’abolició dels Furs del Regne de València i la desaparició de les seues institucions pròpies. Especialment amb el primer, el decret del 29 de juny, amb una duresa excepcional i amb el recolzament únicament dels homes de la confiança del rei Felip V, no del Consell de Castella, deixava d’existir l’ordenament jurídic valencià com a sistema polític complet, substituït per les lleis de Castella en aplicació del principi de conquesta proclamat per la nova monarquia borbònica. Amb aquell decret es posava fi a cinc segles d’història, es suprimien les Corts, la Diputació del General –la Generalitat–, desapareixa l’estructura fiscal del regne, les institucions municipals valencianes se substituïen per les castellanes, es dividia el regen en governacions, el valencià deixava de ser la llengua oficial utilitzada per les institucions… En definitiva, el Regne de València deixava de tindre identitat pròpia i s’integrava en allò que a partir d’eixe moment seria la monarquía hispánica.

La transcendència d’aquella decisió fou immensa. No només desaparegueren unes institucions seculars; també quedava interrompuda la capacitat del poble valencià per crear i actualitzar el seu propi dret. Es trencava així una tradició jurídica iniciada amb els Furs concedits per Jaume I i que, durant eixos cinc segles, havia permés adaptar les normes civils a les necessitats canviants de la societat valenciana.

Però l’abolició no va significar l’oblit.

Immediatament al Decret i durant els primers anys del segle XVIII trobem memorials, informes i peticions adreçades a la Corona reclamant la restitució dels Furs, o almenys d’aquelles normes civils que havien demostrat la seua utilitat al llarg dels segles. Juristes, municipis, representants eclesiàstics i de diversos sectors socials de l’antic Regne mantingueren viva la consciència que la pèrdua del dret propi constituïa una anomalia històrica.

Aquelles reivindicacions no obtingueren un èxit immediat, però sí aconseguiren una cosa igualment important: preservar la memòria jurídica valenciana.

Durant el segle XIX, en plena construcció de l’Estat liberal, aquella memòria adquirí una nova dimensió. Mentre Europa assistia al despertar dels moviments culturals i regionals, amb el romaticisme decimonònic, també a València començava a consolidar-se un valencianisme de caràcter cultural i polític que entenia la recuperació de la personalitat històrica de l’antic Regne com una part essencial del procés de modernització.

La Renaixença, el renaixement literari de la llengua valenciana, fou molt més que un moviment cultural. Juntament amb la recuperació de la llengua i de la història, sorgí també l’interés per les antigues institucions forals i pel patrimoni jurídic valencià.

Intel·lectuals, historiadors i juristes estudiaren els Furs no com una relíquia arqueològica, sinó com l’expressió d’una tradició jurídica pròpia, plenament integrada en la història del constitucionalisme europeu.

De tota esta reflexió va nàixer el regionalisme valencianista.

Durant les primeres dècades del segle XX, les reivindicacions adquiriren una formulació política molt més precisa. Els diferents projectes d’Estatut d’Autonomia elaborats durant la Segona República incorporaven l’aspiració de recuperar competències legislatives pròpies i de restablir la capacitat normativa de les institucions valencianes.

Aquells projectes responien a sensibilitats diverses, però compartien una idea fonamental: l’autogovern no podia entendre’s únicament com una descentralització administrativa; havia d’incloure també la possibilitat de desenvolupar un dret propi, especialment en l’àmbit civil.

La Guerra Civil i la posterior dictadura interromperen novament aquell procés.

Tanmateix, fins i tot en un context polític especialment difícil com va ser la dictadura, la tradició jurídica valenciana continuà sent objecte d’estudi i de reivindicació.

Un moment especialment significatiu fou l’Exposició de Dret Foral Valencià, presentada en 1954. Gràcies al treball de destacats juristes, aquella iniciativa posà de manifest que el dret històric valencià no pertanyia únicament al passat, sinó que conservava un extraordinari interés científic i pràctic. Es tractava de demostrar que existia una tradició jurídica sòlida, sistemàtica i perfectament comparable amb la d’altres territoris d’Espanya que sí havien conservat o recuperat els seus drets civils especials.

Aquella tasca doctrinal fou essencial. Gràcies a ella, quan arribà la Transició democràtica existia ja una base intel·lectual prou sòlida per tornar a plantejar la qüestió dins del nou marc constitucional.

Amb la recuperació de la democràcia reaparegueren també els projectes d’autogovern valencià. Els diferents textos elaborats durant la Transició incorporaren novament la referència a la recuperació del Dret Civil Valencià com una de les expressions naturals de l’autogovern.

Finalment, l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana de 1982 va permetre que la Generalitat assumira competències en matèria de conservació, modificació i desenvolupament del dret civil foral valencià.

Aquella previsió estatutària no representava una innovació improvisada. Era la culminació d’una reivindicació iniciada immediatament després de 1707 i mantinguda, amb major o menor intensitat, durant més de tres-cents anys.

En les darreres dècades, les institucions valencianes exerciren eixa competència mitjançant l’aprovació de diverses lleis civils destinades a donar resposta a les necessitats de la societat contemporània, en matèries com el règim econòmic matrimonial, les relacions familiars o la custòdia compartida.

Posteriorment, diverses resolucions jurisdiccionals limitaren l’abast d’aquella capacitat legislativa en interpretar el marc constitucional vigent.

Des d’aleshores, la recuperació plena de la competència legislativa en matèria de dret civil ha tornat a convertir-se en un objectiu compartit per amplis sectors institucionals, acadèmics, econòmics i socials.

I convé subratllar un aspecte fonamental. Esta reivindicació mai no ha consistit únicament a recuperar normes antigues. No es pretén tornar al segle XIII ni reproduir literalment els Furs medievals.

Allò que es reivindica és una cosa molt més moderna: la capacitat de les institucions democràticament elegides de la Comunitat Valenciana per a que puguen legislar sobre aquelles matèries de dret civil que afecten directament la vida quotidiana de les persones, de la mateixa manera que ocorre en altres territoris d’Espanya amb tradició jurídica pròpia. En definitiva, es reivindica una competència legislativa al servei de la ciutadania.

Perquè el dret civil regula les relacions familiars, la protecció de les persones més vulnerables, les successions, les unions de fet, les institucions patrimonials i tants altres aspectes de la vida privada.

Disposar de capacitat normativa en estes matèries significa poder adaptar les solucions jurídiques a la realitat social valenciana, sempre dins del marc constitucional i dels principis comuns de l’Estat de dret.

Per això, quan hui recordem els decrets de 1707, no estem fent únicament un exercici de memòria històrica. Estem recordant l’origen d’una reivindicació que ha sabut sobreviure a monarquies absolutes, revolucions liberals, guerres, dictadures i canvis constitucionals.

Poques aspiracions institucionals poden mostrar una continuïtat semblant.

Esta continuïtat constitueix, probablement, el millor argument de la seua legitimitat històrica.

Perquè les institucions canvien; els sistemes polítics evolucionen; les constitucions es reformen. Però hi ha aspiracions col·lectives que, precisament per la seua permanència, acaben formant part de la identitat d’un poble. La recuperació de la capacitat legislativa en matèria de Dret Civil Valencià pertany, sens dubte, a eixa categoria.

Recordar esta trajectòria no significa mirar exclusivament al passat. Significa comprendre que la història també projecta responsabilitats cap al futur.

I poques responsabilitats resulten més coherents amb la nostra tradició institucional que continuar treballant, des del diàleg, el consens i el respecte a l’ordre constitucional, perquè el Dret Civil Valencià puga continuar sent una realitat viva al servei de tots els valencians i les valencianes.