La Cova de les Dones, situada al terme municipal de Millars, a la Canal de Navarrés, continua confirmant-se com un dels jaciments arqueològics més extraordinaris de la península Ibèrica. L’última campanya del projecte DONARQ, dirigida pels investigadors Virginia Barciela (Universitat d’Alacant) i Aitor Ruiz-Redondo (Universitat de Saragossa), ha permés documentar almenys 120 inscripcions llatines d’època romana, una xifra que situa esta cavitat com la cova-santuari amb més testimonis epigràfics coneguts tant d’Hispània com, probablement, de tot l’Imperi Romà. La major part dels textos es daten entre els segles I i II d. C., molt per damunt de la quinzena d’inscripcions que es coneixien fins ara.

La transcendència del descobriment va molt més enllà del seu valor quantitatiu. Les inscripcions es concentren en una sala situada a més de 200 metres de l’entrada de la cova, un espai reduït i deliberadament escollit per a les pràctiques rituals. La seua distribució, la superposició de textos al llarg del temps i l’associació directa amb materials arqueològics evidencien que no es tracta de visites ocasionals, sinó d’un culte organitzat i sostingut durant diverses generacions. Els investigadors consideren que es tracta d’un dels conjunts més rellevants per a estudiar la religiositat popular romana fora dels grans santuaris monumentals.

.

L’aportació historiogràfica més significativa és, probablement, la que afecta el paper de les dones en la religió romana. Diverses de les inscripcions contenen noms femenins i cinc textos votius fan referència explícita a una divinitat anomenada Domina («la Senyora»). En tres d’estos textos apareix també el nom Malaci, una advocació fins ara desconeguda que els especialistes interpreten, de manera encara provisional, com el nom propi de Malac, una deessa local integrada dins del marc religiós romà. Encara que la interpretació definitiva haurà d’esperar la publicació científica completa, les primeres lectures indiquen que les dones no només acudien al santuari com a devotes, sinó que hi exercien un paper protagonista en les pràctiques rituals.

Esta circumstància resulta especialment rellevant perquè la documentació epigràfica romana coneguda reflectix habitualment una presència pública molt més destacada dels hòmens. A la Cova de les Dones, en canvi, els indicis apunten cap a un espai ritual amb una forta dimensió femenina. Els arqueòlegs també han recuperat objectes interpretats com a ofrenes, entre els quals hi ha anells de bronze, una moneda de l’època de l’emperador Claudi —que governà entre els anys 41 i 54 dC— i diversos pesos de fus o fusaioles, elements tradicionalment vinculats al treball tèxtil i, per tant, a l’univers femení en la cultura romana.

.

Els investigadors han suggerit, fins i tot, que el topònim tradicional Cova de les Dones podria conservar el record d’esta vinculació femenina mil·lenària. Es tracta, però, d’una hipòtesi toponímica que requerirà futurs estudis, encara que resulta especialment suggeridora davant les noves evidències arqueològiques.

L’excepcionalitat del jaciment no deriva únicament del període romà. Des de l’inici del projecte DONARQ en 2023, cada campanya ha ampliat extraordinàriament el coneixement sobre la cavitat. Aquell mateix any es va donar a conéixer un conjunt de més d’un centenar de pintures i gravats paleolítics amb una antiguitat superior als 24.000 anys, convertint la Cova de les Dones en el principal conjunt d’art paleolític conegut de l’est de la península Ibèrica i en un dels descobriments més importants realitzats a Europa durant les últimes dècades. Les investigacions posteriors han documentat també ocupacions i usos rituals durant diferents períodes de la Prehistòria recent, fet que demostra una freqüentació pràcticament continuada al llarg de desenes de mil·lennis.

Des d’una perspectiva històrica més ampla, el santuari de la Cova de les Dones confirma la persistència dels espais naturals de culte dins del món romà. Encara que els temples urbans representen la imatge més coneguda de la religió romana, coves, fonts, avencs o surgències d’aigua continuaren funcionant com a llocs sagrats, especialment en l’àmbit rural. En molts casos, Roma integrà cultes indígenes preexistents dins del seu propi sistema religiós, identificant divinitats locals amb déus romans o mantenint-ne els noms tradicionals. La possible deessa Malaci podria inscriure’s precisament en este fenomen de continuïtat i adaptació religiosa, encara que els especialistes insistixen que caldrà completar les lectures epigràfiques abans d’establir conclusions definitives.

També des del punt de vista de l’epigrafia, el conjunt és excepcional. Les inscripcions rupestres solen ser molt escasses i, en general, disperses. La concentració d’almenys 120 textos en un mateix espai convertix la cavitat valenciana en un laboratori privilegiat per a estudiar aspectes com l’alfabetització, les pràctiques votives, les identitats personals o la religiositat quotidiana de les comunitats hispanoromanes. La comparació amb altres coves-santuari conegudes, com la de la Griega, prop de Segòvia, posa encara més en relleu la singularitat del jaciment valencià, tant pel nombre d’inscripcions com pel seu aparent caràcter femení.

.

Les excavacions continuaran durant els pròxims anys amb un equip interdisciplinari que integra arqueòlegs, historiadors, epigrafistes, geòlegs, especialistes en documentació digital i espeleòlegs. Si les primeres troballes ja havien convertit la Cova de les Dones en un referent internacional de l’art paleolític, els descobriments romans consoliden ara el jaciment com un dels espais arqueològics més importants de la Mediterrània occidental per a comprendre l’evolució dels usos simbòlics, religiosos i culturals d’un mateix lloc al llarg de més de vint-i-quatre mil anys d’història.