La controvèrsia sobre la reactivació de la Secció de Cronistes de la RACV no pot entendre’s sense el debat sobre el model lingüístic valencià i el paper de les institucions estatutàries

Les iniciatives impulsades durant les últimes setmanes per a reactivar una Junta de Govern de la Secció de Cronistes de la Reial Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV) han sigut presentades pels seus promotors com una simple reorganització interna. Tanmateix, una anàlisi més profunda dels antecedents i del context institucional permet concloure que el debat va molt més enllà d’una mera qüestió organitzativa.

En realitat, allò que està en joc és la representació dels cronistes oficials valencians i, de manera indirecta però evident, la seua posició davant la política lingüística desenvolupada per la Generalitat Valenciana a través de les institucions estatutàries creades a l’empara de l’Estatut d’Autonomia.

La convocatòria prevista per al 23 de juny de 2026 no apareix aïllada de les tensions que des de fa anys mantenen determinats sectors de la RACV amb organismes oficials de la Generalitat, especialment en relació amb la normativa lingüística emanada de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL).

Una representació consolidada des de 1989

Per a entendre la situació actual cal recordar alguns fets fonamentals.

L’any 1988, l’Assemblea General de la Secció de Cronistes Oficials del Regne de València acordà encomanar a la seua Junta de Govern la constitució d’una associació pròpia que assumira la representació efectiva del col·lectiu. Fruit d’aquell acord, en 1989 quedà inscrita oficialment l’Associació de Cronistes del Regne de València en el Registre d’Associacions de la Generalitat.

Des de llavors, l’associació ha exercit ininterrompudament la representació dels cronistes oficials, amb juntes elegides conforme als seus estatuts i amb plena personalitat jurídica pròpia.

Este model associatiu va ser acceptat durant dècades sense controvèrsies significatives i es convertí en l’instrument de coordinació i representació del col·lectiu davant les administracions públiques i les institucions culturals valencianes.

El mandat de 2022 i la creació de l’Acadèmia

La situació experimentà una evolució decisiva el 22 d’octubre de 2022, quan l’Assemblea General de l’Associació acordà encomanar a la seua Junta de Govern les gestions necessàries per a constituir una acadèmia pròpia dels cronistes oficials valencians d’acord amb l’Estatut d’Autonomia i amb la normativa autonòmica vigent.

L’encàrrec no responia a cap estratègia partidista ni a cap alineament ideològic concret. Es tractava d’aconseguir el màxim reconeixement institucional per a una activitat cultural i historiogràfica que durant dècades havia prestat un servici indiscutible als municipis valencians.

Després d’anys de treball tècnic i administratiu, la Generalitat Valenciana, després d’obtindre els informes favorables (Consell Valencià de Cultura, Agència Valenciana de Prospectiva i Avaluació i Direcció general de Cultura), aprovà el Decret 183/2025, que el passat 26 de novembre permeté la constitució de l’Acadèmia Valenciana de Cronistes Oficials.

Les solemnes sessions celebrades a la Llotja de València els dies 19 de febrer i 16 d’abril de 2026 culminaren el procés amb l’elecció dels òrgans de govern previstos estatutàriament.

El veritable fons del conflicte

És precisament a partir d’eixe moment quan apareixen les iniciatives orientades a reactivar la Secció de Cronistes de la RACV.

La qüestió que molts observadors es plantegen és evident: per què es pretén reconstruir una estructura que havia quedat superada pels mateixos acords dels cronistes i per l’existència d’una associació consolidada des de 1989?

Segons la interpretació sostinguda per nombrosos membres del col·lectiu, la resposta no es troba en una necessitat organitzativa real, sinó en una discrepància de caràcter institucional i lingüístic.

La Generalitat Valenciana ha mantingut durant dècades el seu suport a les institucions estatutàries creades o reconegudes per l’Estatut d’Autonomia, entre elles l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, autoritat normativa oficial en matèria lingüística.

La RACV, per contra, ha mantingut tradicionalment posicions divergents respecte del model lingüístic oficial i ha desenvolupat una intensa activitat crítica envers la normativa avalada per les institucions autonòmiques.

Dins d’este context, diversos cronistes consideren que la reactivació de la secció no respon principalment a una necessitat dels cronistes oficials, sinó a la voluntat de disposar d’un nou òrgan corporatiu que done suport públic a les tesis lingüístiques defensades per la RACV i que servisca de contrapés a les institucions reconegudes per la Generalitat.

Una elecció amb dubtes de representativitat

Esta interpretació explicaria també les circumstàncies que envolten la convocatòria prevista.

Segons les informacions conegudes, la reunió hauria sigut comunicada únicament a un grup reduït de persones afins, sense una convocatòria general i oberta a tots els possibles interessats.

Si estes circumstàncies es confirmen, resultaria difícil presentar el procés com un exercici exemplar de participació democràtica.

Més encara quan la finalitat aparent no seria tant representar la pluralitat dels cronistes valencians com garantir l’elecció d’una direcció alineada amb una determinada orientació ideològica i lingüística.

Els cronistes no poden ser instrumentalitzats

Els cronistes oficials representen una realitat plural, vinculada a la investigació històrica, a la conservació de la memòria local i al servici cultural als municipis valencians.

Per això, qualsevol intent d’utilitzar la seua representació corporativa com a instrument d’una determinada batalla lingüística corre el risc de desvirtuar la funció que tradicionalment han exercit.

La creació de l’Acadèmia Valenciana de Cronistes Oficials va nàixer d’un acord assembleari, va seguir els procediments legals establits i va obtindre l’aprovació de la Generalitat Valenciana després dels corresponents tràmits administratius.

Davant d’esta realitat, la pretensió de reconstruir superades estructures paral·leles sembla respondre més a discrepàncies polítiques i lingüístiques que no a necessitats objectives del col·lectiu.

La qüestió de fons, per tant, no és qui ocupa una presidència o una junta determinada. La qüestió és si els cronistes valencians han de continuar avançant com una institució acadèmica reconeguda per l’ordenament jurídic valencià o si, per contra, han de convertir-se en una peça més d’un debat lingüístic que els és alié i que difícilment contribuirà a la seua missió cultural i historiogràfica.