Escric estes línies des de la perruqueria. Després tinc dentista, dinarot amb amics, teatre, bunyols i sopar amb la família. Així durant quinze dies, non stop. Exprimint cada segon que estic a València, perquè mai no se sap quan tornaré.
No hi ha res més fora de context que un expat que torna a casa per Nadal. Al combo intens propi d’estes festes –que ja de per si són un horror, per a molts– s’afig el factor filla pròdiga. Còctel d’emocions explosiu.
Especialment enguany, que es torna a una terra traumatitzada per la DANA. Les primeres llàgrimes típiques d’esta temporada han aparegut no en abraçar els meus pares a l’aeroport, sinó uns minuts abans, sobrevolant l’Albufera de color marró i veient els cementeris de cotxes des de dalt.
Després venen els retrobaments. Eixe moment on constates que la vida ha continuat avant sense tu, que estaves tan integrada i et pensaves membre rellevant d’esta societat i del teu microcosmos. Amigues que han sigut mares, altres que van camí de ser-ho. La joventut que s’escapa. Pares que es jubilen i pinten algunes canes i arrugues extra des de l’última vegada que els vas vore. Persones que no veus des de fa un any, però que tampoc voràs perquè se n’han anat de viatge. Com gosen, si vinc jo!
Estos dies els expats ens intercanviem molts reels (que es la nova forma de comunicar emocions profundes sense parlar) del que suposa tornar a la llar materna. “No cal que me duga molta roba, allà en tinc”, i de repent vas disfressada amb forro polar del Decathlon de ta mare i les botes que duies en el 2018. Dos Maries molt diferents. I sembla una tonteria, però contribuïx prou al desconcert.
Entre les converses comuns d’emigrats estos dies (sobretot, entre mediterranis) trobem els clàssics: el fred que fa en estes cases, sense moqueta ni radiadors; les fartades que ens peguem, tots els recaos que hem de fer, l’agenda ministerial de trobades amb amics i la sensació de no arribar a tot. També es comenta el to elevat de veu i la crispació en l’ambient. La gent pareix enfadada, i no podem acusar-ho a la DANA, ja venia d’abans.
I les maneres. Eixe tema se’n du la menció especial. Quatre anys a Anglaterra han reconfigurat el meu cervell de tal manera que no suporte l’imperatiu. “Posa’m un café, “dis-me el preu d’açò”, “passa’m l’aigua”. Cap per favor, alguns gràcies. Ai, ja m’estic queixant! Senyal que m’estic reaclimatant? En uns dies, des de la grisa i humida Anglaterra, tornarà la pregunta: deixaré mai de sentir-me fora de context?
