Rep amb enorme goig la notícia divendres a migdia: el Llevant UD, encoratjat per l’acció d’un entusiasta col·lectiu conformat per professors, historiadors, periodistes, familiars i aficionats, ha iniciat els tràmits per a repatriar les restes del seu fundador, el polític, pedagog i advocat José Ballester Gozalvo, mort a l’exili francés l’any 1970. La ressonant acció de recuperació de la memòria de Ballester i la seua dona Teresa Molins (hi ha alguna acció més poderosa i efectiva que complir, tot i que pòstumament, la voluntat de qui sempre desitjà retornar a la seua terra?) haurà de concloure amb la inhumació de les seues despulles en el cementeri del Cabanyal, on reposen, a més de destacats membres de la família Ballester, diverses icones del futbol marítim com Juan Puig, Ernesto Calpe o Ramón Balaguer.
Ballester Gozalvo és, a més d’una important figura de la vida política i educativa de l’Espanya del segle XX, un dels primers arquitectes del nostre futbol. A començaments de la centúria va conéixer de primera mà el nou esport en observar, atònit, la pràctica gimnàstica dels mariners anglesos vora mar, just al costat del col·legi que dirigia son pare, el mestre Vicent Ballester Fandos. D’acord amb el testimoni de Santiago Carbonell, Sincerátor, condeixeble de Ballester i futur cronista de Las Provincias, l’espectacle devia ser impactant: “Unos hombres fuertes y rubios, en una especie de explanada situada cerca de la playa de la Malvarrosa, corrían afanosos y jadeantes tras una gruesa pelota de cuero, a la que golpeaban fuertemente con el pie, lanzándola con sin igual violencia, bien hacia determinado sitio, bien hacia las alturas”.
La contemplació de tan revolucionària mostra de força i habilitat derivà en la lògica voluntat d’imitació. I esta, una vegada explorades les opcions del joc en la platja, en la necessitat de formar un equip que s’enfrontara als que ja funcionaven en la ciutat de València des d’almenys 1903. Així, en maig de 1907, un encara adolescent Ballester redactà, en companyia de son germà Víctor, els estatuts d’una societat anomenada Cabañal Foot-Ball Club, que jugà incansablement fins a la seua reinscripció en el Govern Civil, en setembre de 1909, amb el nom de Levante Foot-Ball Club: “Todos los domingos partido en Algirós. Dos o tres horas de patear con verdadera furia y un viaje ‘pedestre’ de ida y vuelta al Grao. El mejor régimen para mantener la línea”.
Quin era el perfil futbolístic del jove Ballester? Les investigacions de Felip Bens i José Luis García Nieves han permés exhumar nombroses notes de premsa que semblen confirmar la seua condició de one-club man en mostrar la seua participació, com a defensa o volant, als partits d’aquell primer Cabanyal/Llevant. Cedim de nou la paraula Sincerátor, interior dret en aquell conjunt, qui és molt gràfic en la seua definició. En un text publicat l’any 1941, definix a José i a Víctor com “los Quincoces i Zamora de aquellos lejanos años”. És a dir, com a figures de referència de l’encara embrionari foot-ball valentí.
