L’Hèrcules dels canaris

by | 10/06/2024

Un equip canari amb domicili a Alacant. Això fou l’Hèrcules FC dels anys 30 i 40
Temps de lectura: 3 minuts

“Un equip canari domiciliat en la península”. Així titulava el setmanari Campeón un reportatge de gener de 1935 dedicat a la invasió de jugadors canaris que arribaven als clubs peninsulars, dels quals l’Hèrcules FC era el màxim exponent. En aquell moment el conjunt alacantí tenia set jugadors de Gran Canària: Pérez, Betancor, Medina, Mújica, Déniz, Sosa i Tatono. Eixe mateix any José García Mújica explicava en una entrevista a Rik-Rak la realitat del futbol canari en general i sobretot del de Las Palmas, on hi havia una gran crisi perquè els dirigents no s’havien adonat dels canvis que havia provocat la implantació del professionalisme. Per això, les figures més destacades, atretes pels diners, havien sigut fitxades per clubs de la península i s’estava acabant amb la pedrera canària.

L’origen de la presència de jugadors canaris en el club blanc-i-blau es remunta al 9 d’abril de 1933. Eixe dia tingué lloc el partit d’anada de la primera eliminatòria de la Copa del president de la República entre el CD Victoria de Las Palmas i l’Athletic Club de Madrid. En eixos anys els equips canaris havien de disputar la competició en la península per tal d’estalviar en els desplaçaments. La ciutat triada per la Federació, amb el vistiplau dels dos clubs, fou Alacant, que comptava amb un flamant estadi, inaugurat uns mesos abans. L’Hèrcules estava en Tercera Divisió i la presència dels matalafers, subcampions de Segona, fou tot un esdeveniment. La gran actuació del conjunt de Las Palmas, que aconseguí empatar a 2 en un Bardin ple, no passà desapercebuda per a Pascual Henares, vicepresident herculà, i Agustín Gosálvez, secretari, que sobretot es fixaren en tres jugadors: Pérez (porter), Mújica (migcampista) i Tatono (davanter).

Els dos directius sabien que els jugadors canaris, tots amateurs, havien de jugar el partit de tornada a Madrid i que molt possiblement serien pretesos per l’Athletic. Per això decidiren actuar eixe mateix dia. L’expedició del Victoria s’allotjava en la Fonda de la Balseta, que casualment era propietat de Pepico Valero, vocal de la directiva herculana, qui atragué els jugadors a l’Esplanada, al Café Central, on els esperaven Henares i Gosálvez. Allà, en un document molt particular, es comprometeren a firmar per l’Hèrcules en el mes de juny. Els deportistes, encara que tingueren altres ofertes (inclosa la de l’Athletic de Madrid), compliren la seua paraula. Cadascú d’ells cobrà 1.000 pessetes de fitxa i sabem que José García Mújica en rebia 550 de sou mensual.

Portada d’Alicante Deportivo (30/10/1933), amb Pérez, Tatono i García Mújica. © Arxiu Luis J. Hernández.

La primera temporada amb els canaris (1933-34) l’Hèrcules no tingué una bona actuació en la Lliga, però ascendí a Segona gràcies a una reestructuració. En la nova categoria la plantilla herculana es reforçà amb altres quatre integrants de Las Palmas de Gran Canaria: Betancor (un suplent de luxe per a Pérez procedent del Victoria), Medina (migcampista del mateix equip) i Sosa i Déniz (davanters de l’Elx i Victoria respectivament). Tots ells contribuïren a l’ascens a Primera aconseguit després d’una brillant campanya.

Alineació del CD Victoria de Las Palmas a principis de la temporada 1934-35. El conjunt canari perdé sis dels jugadors de la fotografia. El tercer des de la dreta, dalt, és Santiago Déniz, el primer dels de baix Domingo Ruano i el segon Paquillo Medina. Foto: Ruiz (Campeón) © Arxiu José Ricardo March.

La temporada següent, en la màxima categoria, Déniz i Sosa no continuaren amb els alacantins i Juan Antonio Pérez Rodríguez, Tatono, passà a la història herculana en marcar el primer gol del club en Primera. Fou el 24 de novembre de 1935 en Bardin, contra l’Athletic Club de Bilbao (1-0).

Després de la guerra l’Hèrcules continuà pescant en el calador canari i fitxà José del Pino, un defensa procedent del Marino FC de Las Palmas, i Alfonso Perdomo, davanter del Victoria. Ambdós vingueren en el vaixell que portà a Pérez i Medina de retorn a Alacant en acabar el conflicte bèl·lic. Un altre canari que formà part de la plantilla fou el germà de Tatono, Carlos, anomenat Carlillo o Tatono II, encara que només jugà un partit amistós. En la temporada 1940-41 causaren baixa Betancor i Carlillo, però s’hi incorporaren altres dos illencs: Domingo Ruano, migcampista procedent de la UD Llevant-Gimnàstic, i Juan Rosado, davanter del València FC. Des d’aquell moment la presència de jugadors canaris s’anà reduint fins que en la campanya 1947-48 ja no en quedava cap.

L’etapa entre 1934 i 1940, malgrat la guerra, fou una de les dos millors de la història del club alacantí, que aconseguí dos sextos llocs en Primera Divisió i arribar a les semifinals de la Copa. I no hem d’oblidar que en eixos èxits tingueren un paper important un grup de deportistes de Las Palmas que feren seus els colors blanc-i-blaus de l’Hèrcules.

Portada: Alineació de l’Hèrcules amb cinc jugadors canaris: Dalt: Cervera, PÉREZ, Macià, Irles, Salvador, Orriols, MEDINA, TATONO i Roldán. Baix: MÚJICA i SOSA. 23/9/1934. © Arxiu Luis J. Hernández.

Josep Miquel Garcia Martín (Santander, 1970) és doctor en Història i investiga sobre els orígens del futbol valencià en general i l’alacantí en particular. És un dels autors del llibre Azul Blanco Negro. Un homenaje a los pioneros en el centenario del Hércules (2021) i acaba de publicar, amb Luis J. Hernández, El Hércules FC en la Guerra Civil (2024). Va ser membre de la Comissió del Centenari de l’Hèrcules CF.

Et pot interessar

Els cromos de la guerra de l’Hèrcules FC

Els cromos de la guerra de l’Hèrcules FC

José Ricardo March ens ha detallat els cromos pertanyents a les plantilles del València FC, Llevant FC i Gimnàstic FC, però trobem un últim equip valencià, l’Hèrcules FC.

Un catxirulo indecent

Un catxirulo indecent

El Llevant UD tria per a la temporada del 115 aniversari l’equipació de la fusió forçada pel règim franquiste en el 39 i ni tan sols encerta els colors originals