El passat diumenge l’Hèrcules conquistà a Vic una difícil victòria que li permet mantindre el primer lloc en la classificació. En uns pocs dies, que segur que es faran interminables, en un Rico Pérez amb una entrada digna de les grans ocasions, intentarà culminar la temporada amb un ascens que té més a prop que mai.
El 28 d’abril de 1935, 89 anys abans del partit contra el Badalona Futur, els blanc-i-blaus aconseguiren pujar per primera vegada a Primera Divisió. Era l’últim partit de la fase d’ascens, davant el Club Celta, en un Estadi Bardin de gom a gom. Els gallecs també necessitaven la victòria, però un gol del davanter centre gironí Emilio Blázquez fou suficient per a que els herculans ascendiren a la màxima categoria, integrada pels 12 millors clubs de l’estat.
L’èxit fou més brillant encara si tenim en compte que eixa temporada 1934-35 el conjunt blanc-i-blau havia debutat en Segona, divisió a la qual havia accedit gràcies a una reestructuració de la Lliga. Per a esta categoria el club alacantí, presidit per l’industrial basc José Antonio Larrinaga i amb el suport econòmic de la família Bardin, havia reforçat la plantilla amb l’objectiu de l’ascens. A principis de setembre la directiva herculana havia gastat 35.000 pessetes en fitxatges, sobretot migcampistes i davanters. Les noves incorporacions foren el guardameta Betancor, un suplent de luxe per a Pérez procedent de l’Athletic Club de Las Palmas, el defensa Orriols (Elx FC), els migcampistes Moro (Gimnástica Abad) i Medina (Club Victoria) i els davanters Irles i Sosa (Elx FC), Blázquez (Madrid FC), Cervera (València FC), Déniz (Club Victoria), Pocoví (CD Mallorca) i Vicedo (Alacant FC).
Els blanc-i-blaus, entrenats pel també jugador Manolo Suárez, havien arribat a la fase d’ascens després de quedar campions del seu grup, amb 22 punts, 5 més que el Múrcia, també classificat. Els acompanyarien els dos primers dels altres grups: Celta, Valladolid, Osasuna i Sabadell. La promoció començà amb un empat a 3 en un partit mític disputat en el Campo de San Juan de Pamplona, amb un vent i fred terribles i en un terreny quasi impracticable pel fang i la neu. Els set partits restants acabaren amb cinc victòries herculanes i únicament dos derrotes (a Vigo i a Sabadell). Amb 14 punts, un més que Osasuna, l’Hèrcules aconseguí el seu primer campionat de Lliga de Segona Divisió i el primer dels huit ascensos a Primera de la seua història.
El 10 de novembre de 1935, en Bardin, els alacantins debutaren en Primera contra el Madrid FC i es convertiren en el 16é club que jugava en la màxima categoria i en el primer de la Federació Murciana (on l’Hèrcules estava inscrit) que ho feia.
Foto portada: Un moment del partit Hèrcules-Celta en Bardin © Arxiu Municipal d’Alacant. Col·lecció Francisco Sánchez. Color: Rafael Navarrete per a l’Associació Herculans | Orla amb l’equip campió de Segona Divisió © Arxiu d’Ambrosio Medina Domínguez | Medalla de Paquillo Medina, campió de Segona (1934-35) © Arxiu d’Ambrosio Medina Domínguez.
