Hi ha una Albufera de postal i una Albufera real… que a vegades sembla una postal, impossible resistir-se a la bellesa del paisatge. Però la real és una en què es treballa de valent, que ha patit i patix la degradació causada per interessos econòmics, i que lluita contra l’especulació, la contaminació i el canvi climàtic. En realitat, les dos albuferes són reals, la de postal i l’altra, i han jugat un paper central en la imatge que València oferix al món.

Una imatge que ha estat travessada, com quasi tot a València, per un mite del qual és difícil eixir, el del Levante feliz, que caracteritza una part del país dels valencians (eixa part del llevant hispànic amb fronteres indefinides) com un lloc ple de joia, llum, sol i flors, sense conflictes socials, on sempre hi ha festa, paella, música i ball, i que la pintura de Joaquim Agrasot, amb eixos llauradors que mai treballen, Les gropes de Sorolla o les obres de Josep Pinazo representen a la perfecció.

La denominació va nàixer en la dècada de 1930 en àmbits periodístics de Madrid, a partir d’un estereotip que ja existia des de molt abans: la València paradisíaca famosa pel clima benvolent, la feracitat i fertilitat de la terra, fins i tot durant la Guerra Civil. Una visió que durant el segle XIX i principis del XX, en ple procés d’industrialització i urbanització, experimentà un procés d’idealització per part d’una classe burgesa la riquesa de la qual provenia sobretot de la terra, però que vivia en la ciutat i tenia el camp com a espai d’oci.

Com tantes vegades en València, el decorat es menja el contingut

És el clixé que es repetirà incansable en quadres, fotos, poemes o sainets durant aquella època, dedicats a plasmar la bellesa de l’entorn rural i cap dels seus problemes. Fins i tot l’obra d’ambientació valenciana de Blasco Ibáñez és més recordada per la descripció del marc incomparable (l’Horta, l’Albufera, els tarongers, les barraques) que no per la visió decididament negativa del tarannà local i la violenta convivència en el món rural. Com tantes vegades a València, el decorat es menja el contingut.

La visió cinematogràfica fins als anys 70

A este Llevant feliç arribà en febrer de 1906 el rei Alfons XIII, en un viatge que va incloure la seua participació en una cacera en l’Albufera, activitat règia que ens proporciona la primera imatge cinematogràfica que conservem del llac. S. M. el Rey en la Albufera és una pel·lícula produïda per Casa Cuesta, una productora valenciana de gran importància local i estatal, on veiem l’arribada del rei al llac i la rebuda que li fan els seus habitants. Els a penes tres minuts conservats mostren, per imperatius tècnics de l’època, plans generals molt amplis de paisatges, el llac, les barques de pescadors i una multitud de gent entre la qual es troba el monarca, a qui pràcticament ni es veu. Però les imatges de masses de gent aclamant el rei legitimen el poder i proporcionen una identitat col·lectiva, afavorint l’adhesió del poble-públic valencià (ciutadà i espectador alhora) amb les institucions.

Molt posteriorment, el NO-DO continuarà oferint de tant en tant imatges de l’Albufera durant el franquisme, en reportatges en què predomina allò que és típic i tòpic: els pescadors, el cultiu de l’arròs, les barraques, la paella i la bellesa del paisatge. Serà l’anomenat cinema independent o underground valencià, que es desenvoluparà en la dècada de 1970, en les antípodes dels objectius i interessos del NO-DO, qui n’oferirà una mirada diferent. Una de les pel·lícules més importants d’este moviment, i també molt rellevant dins del panorama del cinema alternatiu espanyol, és Sega Cega (1972), de José Gandia Casimiro, un retrat visual socioeconòmic de l’Albufera i del treball dels llauradors, que es desmarca clarament de les visions esteticistes, romàntiques o triomfalistes que han marcat la imatge del llac i la vida al seu voltant. Se centra en el cultiu de l’arròs, els problemes de jornalers i migrants, comparant-ho amb el mateix procés productiu de la imatge cinematogràfica i la seua relació amb la realitat.

El concepte de ‘Levante feliz’ cristal·litzà en la dècada de 1930

L’any següent, en 1973, arriba Biotopo, un curtmetratge de 23 minuts realitzat per Carles Mira amb un punt de vista profundament ecològic. El curt posa l’accent en la degradació que ja començava a mostrar el llac i la destrucció del seu ecosistema, i denuncia la construcció massiva de residències turístiques i els vessaments contaminants. El documental va tindre certa notorietat i hui en dia és una peça molt apreciada pel seu plantejament de reivindicació i denúncia, tan a la contra del discurs oficial d’aquell moment i també posterior.

Només uns anys després, l’Albufera i el Palmar es posaran de moda gràcies a una sèrie hui en dia mítica: Cañas y barro. En 1978, TVE emet l’adaptació de l’obra de Blasco Ibáñez dirigida per Rafael Romero Marchent i rodada en el Palmar. La sèrie té un enorme èxit, fins al punt que, a l’any següent, s’adapta una altra novel·la de l’escriptor valencià, La barraca, amb el mateix o més ressò. Les dos adaptacions mantenen l’esperit de les obres en què es basen, especialment la confrontació, pròpia del món de Blasco, entre la bellesa de l’entorn i la duresa de la vida dels qui l’habiten. Les sèries, tot i ser drames i no mostrant, òbviament, un Llevant feliç, sí que contribuïren al manteniment de la visió de València com una societat agrària i fins a cert punt tradicional, apegada a la terra, que s’ha mantingut vigent fins al segle XXI (només cal vore quin va ser el ninot indultat de les Falles del 2023).

Entre el thriller i l’ocultació

Vinculat, en part, als esforços pel desenvolupament del sector audiovisual valencià, hui en dia l’Albufera s’està convertint en un paisatge habitual en la producció espanyola. El desentierro (2018), valuosa òpera prima del director valencià Nacho Ruipérez, és una crònica en forma de thriller de la corrupció dels anys 90 situada al final de l’esplendor de la Ruta del Bakalao. Com correspon a la mirada no complaent sobre aquella realitat que la pel·lícula planteja, l’Albufera és retratada d’una manera crepuscular, reflex d’un món en decadència que els protagonistes han d’enfrontar per a comprendre el present. La Ruta del Bakalao, que va apuntalar la imatge de València com el lloc privilegiat de la festa i el carpe diem, en una visió que hui encara roman en l’imaginari col·lectiu, és la protagonista de La Ruta, l’excel·lent sèrie del valencià Borja Soler, que rememora el que va suposar en els anys 80 i 90. Però ací l’Albufera destaca per la seua absència, en una coherent decisió artística completament deliberada: la sèrie no recorre mai a les imatges tòpiques i fuig de la utilització d’un paisatge convertit en clixé. No és l’única singularitat d’una sèrie amb molta personalitat i molt rica en el pla narratiu i estètic.

Després d’El desentierro, altres films rodats en el llac aprofiten els paisatges i la bellesa de la zona per a crear un contrast amb l’aparició del crim i la violència, com ara en El silencio del pantano (Marc Vigil, 2019) i El lodo (Iñaki Sánchez Arrieta, 2021). Els tres títols parlen de tot el que està ocult, en les profunditats, convertint el llac i la natura en una clara metàfora dels secrets que han d’eixir a la llum i de la mateixa trama. Els tres també coincidixen en certa forma de captar l’espai albuferenc, aprofitant les possibilitats que actualment permeten els drons, amb plans aeris i fins i tot zenitals que revelen una organització espacial dins d’un espai natural i que contrasten amb l’horitzontalitat que el paisatge imposa: la línia de l’horitzó, el nivell de l’aigua, els desplaçaments en barca. Els camins, les carreteres i les séquies creen una retícula molt efectiva que, en el món del thriller, remet a la idea d’investigació, de perquisició. És cert que eixos plans ja són quasi un tòpic dels thrillers rurals, però s’ha de reconéixer que, ben utilitzats, resulten molt efectius i atractius.

I també el clixé secular

Per contra, en la sèrie El embarcadero (Álex Pina i Esther Martínez Lobato, 2019-2020), tot i que també hi ha secrets, l’Albufera adquirix un valor simbòlic com l’espai de l’amor, del desig, de l’erotisme i de l’alegria, en una visió que beu clarament del tòpic del Levante feliz. Un home mor en circumstàncies estranyes i descobrim que mantenia una doble vida, amb una família a la ciutat de València i altra a l’Albufera, clarament delimitades. La dona de la ciutat és seriosa i racional, vist molt formal amb colors foscos i porta el cabell recollit; el paisatge urbà es molt nocturn i està ple d’interiors i geometria (gratacels, quadrícules, la Ciutat de les Arts i les Ciències), una visió poc habitual de València. En canvi, l’amant, la dona que viu al llac, vist molt informal de colors clars i pastel, porta el monyo solt, és expansiva, extravertida i sensual, i viu en un enclavament natural lluminós, obert i ample. Tot correspon, a més de l’enèsima visió dual i tòpica del món femení, a uns quants clixés sobre l’Albufera.

Esta visió lluminosa i positiva és la que trobem també en la comèdia Vivir dos veces (Maria Ripoll, 2019): el paisatge de l’Albufera i la seua llum serà un dels llocs que ajude a la família protagonista a trobar la serenitat i l’harmonia que necessiten. I, òbviament, si algú busca flamencs roses, com el protagonista de la molt estimulant i original The Mystery of the Pink Flamingo (Javier Polo, 2020), com no començar pel llac valencià. Segur que, siga metàfora, clixé, realitat, marc incomparable o postal, no seran les últimes visites cinematogràfiques a l’Albufera.

Fotos: Portada i imatge 5a: Fotograma d’El embarcadero (2019-2020); 1a: L’Albufera de Salvador Abril; 2a: Tono (Manuel Tejada) en Cañas y barro (1978); 3a: Rodatge d’El silencio del pantano (2019); 4a: Neleta i Canyamel en Cañas y barro (1978); 6a: Fotograma d’El desentierro (2018).