Entre setmana, de matí, a Morella es veuen circular molts turistes. Hi ha francesos, alemanys, espanyols. Hi ha alguna parella de jóvens molt jóvens, però sobretot desfilen jubilats. Solen entrar pel portal de Sant Miquel i enfilen el carrer de les Calçades, que recorren fins a les porxades del carrer de la Marquesa de Fuente del Sol. És un trajecte flanquejat per botigues de souvenirs i de productes locals. Actualment, Morella viu molt dels visitants, i menys de l’agricultura i la ramaderia, com abans, però tot això la salvarà del despoblament que començà en la dècada de 1930. Morella tenia en 1877 vora 7.200 habitants; en 1960, 4.100; en 2011, 2.800. A més, ja han obert el nou tram de carretera que, si s’arriba des de la costa, evita les revoltes immisericordes que s’havien de fer fa anys.
Ara Morella està més prop, si és que mai ha estat realment lluny. Ho pense mentres camine al costat d’eixos grupets de visitants que miren, palpen i mesuren pots de mel de romer, formatges sencers d’una contundència pètria o blocs de cansalada envasats al buit. Hi ha també botigues de roba de muntanya i un dels locals oferix llibres sobre una taula a la vorera. La majoria són en valencià i compre L’efervescència literària a Morella i als Ports (XVI-XVIII), d’Enric Querol. Al carrer d’aquella marquesa, davall les arcades, m’assente a fullejar-lo i veig passar els qui, ja carregats de bosses amb menjar i records, busquen taula per a dinar.
De sobte apareixen xiquets. Ixen d’escola. Els sent parlar. La majoria ho fan en valencià. M’entra una gran ansietat quan sent parlar xiquets en estos llocs recollits, muntanyencs i llunyans, on les coses, diuen alguns, no són com en les grans ciutats. És d’un romanticisme ingenu i, en el fons, autoindulgent. Hi ha gent que parla dels pobles com a santuaris. En el fons, ho fan per a calmar la consciència, per a sedar-la. En el nostre cas, com en tants d’altres al món, això implica la llengua. Segons esta visió, als recòndits indrets apartats de les urbs la castellanització, al llarg dels segles, no profunditzà tant. I això és cert, però només en part.
El mite de l’aïllament rural sempre oblida les estructures culturals, que en el passat, com ara, funcionaven més o menys: escoles, teatres, impremtes, poders públics… Quan tot allò funciona en una llengua, o en dos, o en tres, ho fa a tot arreu. A tot arreu del poder cultural instituït, vull dir. La cultura escrita és això, al capdavall: un model que s’aplica igual en els dominis del poder. Querol cita, per exemple, uns versos en castellà escampats amb motiu del triomf reial en les Germanies –Morella fou orgullosament antiagermanada–. A principis del segle XVI, per tant, aquell poder cultural no s’expressava només en valencià. El rei parlava castellà i la incidència d’esta llengua es feia sentir entre els lletraferits de la capital, València, igual que entre els de Morella, suposadament tan aïllada.
Més avant ja sabem què passà. Dos segles després, en les representacions teatrals de qualsevol població d’aquell regne a punt de ser destruït, el valencià era ja la llengua obligada del realisme, aquella que calia utilitzar per a que el públic, que la usava sempre, s’hi identificara… i riguera si era possible. Ho veiem, diu Querol, en algunes peces del Pensil celeste de flores, del morellà Carles Gassulla. La llengua de cultura, llavors, ja era castellà. I ara ja sabem què passa.
Camine fins a la part alta. Les obres del convent de Sant Francesc semblen detingudes. Fa cinquanta anys que intenten fer un parador de turisme. El castell està tancat i baixe fins a la plaça de l’Església. Una guia explica a uns visitants la història d’unes prostitutes medievals. Algú riu. Més enllà hi ha una estàtua en homenatge a un precursor de la producció de mantes morellanes. Al final, dine en un restaurant davall de les arcades. Només som dos taules. El cambrer és un xaval prim de trets àrabs. Em parla en castellà. La carta, clar, també ho està. Quan li conteste en valencià, ell canvia i fa servir un perfecte accent septentrional. Mentres espere el primer plat, pense en aquells xiquets que eixien d’escola, en totes estes línies, que, en tornar a casa, escriuré… i també en com és de difícil, en estos temes, evitar el pessimisme i el cansament.
