Fa poc visquí un dels moments més increïbles i a la vegada més fora de context de la meua vida. Vaig vore aurores boreals! Bé, jo i vora tres-centes persones més que estàvem a les 12 de la nit a alguns graus per davall de zero, en mitat del no-res, en un parc natural d’Islàndia.
En el bus des de Reykjavík, el guia ens explicava de manera divulgativa i alhora graciosa l’origen d’este particular fenomen atmosfèric. Anava intercalant comentaris sobre com configurar les càmeres dels nostres telèfons per a captar les millors fotografies, oferint-se inclús a disparar-ne alguna si no aconseguíem els resultats desitjats. Vivim en una era global on la prosperitat de qualsevol negoci, o inclús país, gran o –especialment– menut, depén de les ressenyes. Saben que és vital allò que el grup de turistes puge a les seues xarxes socials.
Estiguérem vora 48 hores a Islàndia, com Richard Ayoade en el seu Travel Man. Continue assimilant amb sentiments contraposats allò que va ocórrer aquella nit. Els núvols amb llum pròpia ballant en el cel (per cert, a l’ull humà, les aurores no són verdes) i eixams d’autobusos arribant per la fosca carretera fins al nostre punt sense contaminació lumínica. Centenars de persones enfocant al cel amb els seus cars aparells, i jo desitjant que tots callaren i desaparegueren, tombar-me a terra, i que l’espectacle i la nit no acabaren mai.
El show només va durar una horeta. Les llums màgiques s’esvaïren i, amb elles, les desenes d’autobusos, minibusos i furgones camperitzades llogades. Més que una excursió, em paregué una incursió. En compte d’or o pedres precioses, els turistes ens emportem com a botí fotografies i time-lapses dels tresors naturals que ofereix l’illa nòrdica.
Islàndia, amb la població de la ciutat d’Alacant, rep cada any vora dos milions de turistes. La majoria són estatunidencs que s’emporten una sorpresa quan, en arribar a esta recòndita, inhòspita i abrupta illa, s’adonen que no hi ha McDonald’s.
Sí que hi ha menjar ràpid, però local. Deu ser un dels pocs racons del món on no es pot comprar una Big Mac. La població autòctona va boicotejar des del primer dia la cadena d’hamburgueses nord-americana, fins al punt que es retiraren de l’illa quan el país va fer fallida en el 2008. Junt amb algunes pintades en el carrer contra la massificació dels darrers anys (fins al segle XXI el turisme era inexistent), m’acomiade de l’illa percebent un esperit nòrdic rebel, que encara resistix orgullosament amb la seua llengua i cultura pròpies.
Foto portada © Lydur Skulason
