Sovint la pense com una dona, una dona major i cansada que sembla més vella del que és en realitat. Una dona amb els ulls massa pintats, un poc despentinada i deixada anar, però una dona bellíssima, que et fa pensar que devia ser esplèndida en els seus millors temps i que et deixa entreveure l’esplendor perduda.
L’esplendor de Roma no està, només, en els monuments, en les ruïnes o en les esglésies. Hi una ciutat meravellosa que no és massa difícil de descobrir. Una ciutat que ignora els turistes i les fotos. Encara es poden trobar al centre artesans treballant en el carrer, a la porta de la seua bottega, o trattorie, on si no t’acabes el plat de pasta que podria donar de menjar a quatre persones es preocupen per la teua salut. També es poden trobar bars normals, però, atenció, de bars normals en queden molt pocs. Per a saber si un bar és normal o un parany per a turistes cal mirar dos coses: els preus i les parets. Si no hi han penjades una foto d’Anna Magnani i una, descolorida, de l’AS Roma gloriosa del 83, la de l’scudetto de Falcão i Pruzzo, aleshores, probablement, ja no és de veres…
Deia Calvino en Les ciutats invisibles que “les ciutats són un conjunt de tantes coses: de memòria, de desitjos, de signes d’un llenguatge”. I potser a Roma això és més evident que enlloc. Roma encara oferix prodigis al turista atent. Pot passar que un d’aquells artesans del centre que deia abans, o el venedor d’una parada del mercat, es pose a cantar alguna cançoneta romana (la meua preferida és “Nina, si voi dormite”, una vella serenata del segle XIX) i automàticament un somriure aparega al rostre de totes les persones pròximes. També es pot comprovar com canvia l’expressió de tothom, com l’avorriment o la preocupació esdevenen desig, si una dona que torna de comprar entra a l’autobús amb café acabat de torrar en la bossa. Potser siga l’única flaire que puga convertir un autobús romà en el paradís. O la pluja entrant al Panteó pel forat del sostre, si és pluja fina, d’aquella que cau a poc a poc, vos assegure que l’espectacle és prodigiós.
No hi ha enlloc un cel tan bell com el de Roma
Hi han prodigis molt més fàcils de vore: el sol jugant tot el dia amb el groc d’una paret, un missatge que un enamorat ha escrit per terra davant la porta de la seua estimada, o el cel. Simplement el cel. Conec moltes ciutats i cap, cap, té un cel com el de Roma. A la vora del riu on es veu tantíssim, o només l’escletxa que deixa vore un carreró del centre. No hi ha enlloc un cel tan bell com el de Roma.
Deia Pla que Roma calia vore-la a l’hivern, quan era “plena de color, de qualitats saboroses i fines”. Goethe, en canvi, afirmava que quan més bella era la ciutat era a l’estiu, la llum de l’estiu (que a Pla li pareixia que cobria la ciutat “d’una monotonia i d’una implacabilitat aclaparadores”) per a Goethe era la que permetia copsar la veritable bellesa de la ciutat, l’ànima de les pedres. Jo, modestament, no estic d’acord amb cap dels dos, trobe que té raó Pla quan diu que la llum de l’estiu xafa una miqueta la ciutat, però no trobe tan saboroses i fines les qualitats de Roma a l’hivern, especialment aquells dies amb el cel cobert i una llum blanca que sembla d’un altre país. Pareix com si Roma es volguera disfressar de París.
Aneu a Roma una primavera. Jo, després de tants anys vivint en ella, la vaig deixar en primavera. Va ser duríssim, hauria estat molt més fàcil en qualsevol altra estació de l’any. Aneu a Roma una primavera i camineu, camineu. I no vos perdeu un capvespre des del Gianicolo, és la millor vista de la ciutat, resteu mirant des del primer taronja fins al darrer morat, feu-me cas. Visiteu els mercats, on la Roma vera s’amaga i on sentireu una llengua que està desapareixent. Aneu a gaudir del silenci al Cimitero degli inglesi, el cementiri no catòlic de Roma, on hi ha la tomba de Gramsci, la de Shelley i la de Keats: “Esta tomba conté tot el que era mortal d’un jove poeta anglés”. Fugiu del centre i visiteu altres barris: la Garbatella, San Lorenzo o Testaccio no vos decebran. Passegeu pel Ghetto i per Trastevere de bon dematí, quan els turistes dormen i el barri pertany als seus habitants. Aneu a Roma una primavera i deixeu que la ciutat vos enamore, ja voreu com de difícil és abandonar-la.
