Sligo és un comtat del nord-oest d’Irlanda de tonalitats tardorals, prats verds i algunes elevacions suaus que només al final es fan verticals. Hi ha també platges d’arena buides i badies de roca on fa segles acabaren morint molts vaixells de la que havia de ser la invencible armada de Felip d’Àustria. Els dies de pluja i vent és una terra inhòspita. Allà, en Drumcliff, en el cementeri de l’església de Sant Columba, davall d’arbres nus de branques retorçudes com els que pintaven els romàntics, està enterrat el poeta William Butler Yeats.
En la làpida es pot llegir el seu epitafi: “Cast a cold Eye / On Life, on Death / Horseman, pass by”. Son les últimes línies d’“Under Ben Bulben”, és a dir, “Davall Ben Bulben”. Es referix a la muntanya que es veu més enllà i aquells tres versos volen dir, més o menys: Mira fredament la vida i la mort. Genet, passa. L’últim és prou críptic, perquè Yeats fou un poeta prou críptic, però en el fons és un poema que parla del retorn a casa i dels ancestres.
Yeats passà la infància i la joventut entre Dublín, on havia nascut en 1865; Londres, on tradicionalment eren succionats molts irlandesos, i Sligo, d’on provenia la família materna, on va escoltar molta mitologia gaèlica i “el lloc que realment tingué una major influència en la meua vida”, segons digué. A partir d’un cert moment començà a pintar, a escriure i a conéixer gent notablement patriòtica, com John O’Learly, que ja havia tastat les presons britàniques i l’exili.
A Londres, Yeats feu coses molt de finals de segle XIX, com escriure poemes i participar en tertúlies literàries o en sessions d’espiritisme. Sempre li agradà l’espiritisme. A Londres també mantingué una casa fins a l’any 1919, però no imità a Oscar Wilde i, per tant, no es transformà en londinenc, sinó que feu de la identitat irlandesa un programa de treball literari, a pesar que –és matisable la concessió– escrigué en anglés i passà bona part de la seua vida adulta fora d’Irlanda. Yeats produí molt de teatre inspirat en l’antiguitat mitològica celta i molta poesia simbòlica. També s’enamorà d’una nacionalista irlandesa, Maud Gonne, amb qui mai es casà, però qui sempre fou la seua musa. Després estigué a punt de casar-se amb la seua filla –la de Maud, vull dir–.
Llavors ja era una de les figures de l’Irish Literary Revival i faltava poc per a que Irlanda s’independitzara. Ho feu en 1921 i ell rebé el Nobel en 1923. Pagà deutes, fou senador de l’Estat Lliure d’Irlanda fins a 1928, flirtejà amb dones i amb el feixisme europeu des del seu aristocratisme i morí onze anys després en un hotel de Roquebrune-Cap-Martin, a França. Fins a 1948 no fou traslladat a la tomba discreta que hi ha als peus de la muntanya de Ben Bulben, al cementeri de l’església de Drumcliff, al comtat de Sligo, davall uns arbres, tranquil i alié a un món que probablement ja no aguantaria la seua història.
Fotos © Carles Fenollosa
