Molt s’ha comentat i analitzat quina ha sigut la incidència de la Dana en els pobles afectats i les seues gents, tant en costs de vides com de béns materials. Però crec que s’ha dit poc o potser res sobre les conseqüències que ha tingut la riuada sobre els espais naturals afectats. I és ací on volguera detindre’m en este xicotet comentari.
Pot resultar ja un tòpic, però és obvi que la Dana ha marcat un abans i un després en les nostres vides. En eixe sentit i en el meu cas, recórrer a peu els llits dels rius Millars i Magre abans del seu pas pel pantà de Forata representa, hui dia, transitar per un territori fantasma. Després de l’escomesa violenta de les aigües, les ribes han ampliat els seus màrgens fins a deixar, en alguns trams, un paisatge quasi erm. Els sediments s’acumulen als costats en reemplaçament d’una flora abans verda, vigorosa, i els pins s’amuntonen com a cadàvers abandonats, mentres, a les faldes dels troncs que han sobreviscut, s’acumula un fang que, mesos després de la tragèdia, sembla que encara volguera assolar-los.
Res és com abans, res és com era. La riuada no ha modificat els llits. Els rius són els mateixos rius, però no són els mateixos que tan bé coneixíem. A l’habitant local el sorprén caminar hui per espais que fins ara li eren familiars per a trobar-se amb un altre espai, vell i nou alhora. En el recorregut, on abans hi havia un gorg, hui el sòl s’ha quedat llis com una taula, on ahir hi havia un pas transitable, hui és un mur de roques arrancades al fons del riu. És el mateix lloc, però és un altre lloc que caldrà deprendre per a familiaritzar-se de nou amb ell, per a recuperar entre els dos, paisatge i gent, la mútua confiança que ja créiem guanyada.
La Dana ens ha fet de sobte més majors al contrastar el present viu amb la memòria d’un ahir del qual ja només queda registre en el record, una imatge congelada –amb sort– en una fotografia que vam fer aquell dia, abans d’açò. La Dana ens ha fet més majors perquè, com els succeïa als nostres pares i avis, ara tenim un relat que contar a les generacions que ens seguixen. Un relat en el qual narrarem com eren les coses abans d’este ara, amb el qual –ens agrade o no– hem de conviure. La Dana ens ha donat eixe relat i ens ha tirat el temps damunt. Per ací passava l’aigua, allà hi havia un pou on ens banyàvem, per ací hi havia un camí o una senda.
És llavors, enfrontats a este paisatge, quan prendrem consciència que som el que som, fins que, de sobte, sense previ avís, ens convertim en el que vam ser, en el que vam vore i viure. Ja no serem els mateixos. Eixe és el deute que tenim amb el que ha succeït. La naturalesa perdura, nosaltres passarem.
