En homenatge a Antoni Reig Ventura, Rovellet (València, 1932 – 2025), que va faltar als 92 anys el passat 20 de gener, recuperem esta extensa entrevista, que es va publicar en la revista Lletraferit #06 en setembre del 2015, del periodista Guillem Sanchis a Soro III -figura de la pilota que es va retirar en el 2021- i al mític Rovellet.

.

Antonio Reig Ventura, Rovellet, i Francesc Soro Juan, Soro III, van nàixer amb més de cinquanta anys de diferència. El primer és fill de la postguerra, la màxima figura indiscutible d’una pilota valenciana en blanc i negre de la qual queden en la memòria oral llegendes, anècdotes i heroïcitats. En esta entrevista els dos arriben a la conclusió que no es pot lluitar contra els records amb el present, amb la realitat ampla i clarobscura, no filtrada pel pas del temps.

Soro III és una de les màximes figures del segle XXI. Les seues gestes, al contrari que les del Rovellet, s’han produït en l’era de la informació i es poden reviure en Youtube, han ocupat portades de diaris i han aparegut en informatius de televisió. Mig segle separa dos èpoques, dos societats, dos persones, dos figures unides per l’amor a la vaqueta. Entre un i l’altre, la pilota valenciana pareix haver evolucionat ben poc. S’ha perdut mig segle… “La societat ha canviat, València ha canviat, però la pilota continua igual”, dirà Quico. I Toni li agrairà la reflexió, perquè l’estat actual de l’esport nacional valencià li lleva la son moltes nits, als seus 83 anys.

Quedem amb estos dos esportistes patrimoni dels valencians al trinquet de Pelayo, on Rovellet va començar a despuntar quan tenia 14 anys, i on també va debutar Soro III als 15 anys. El fill del Rovell de Dénia va pujar com la bromera i quan en tenia 17 o 18 ja jugava contra les màximes figures, Juliet d’Alginet inclòs. Junts van inaugurar el trinquet El Zurdo de Gandia, i el de Sueca. Eren els anys 40 i 50, anys d’estraperlo, de viatges inacabables en tren que obligaven a fer nit al poble on s’anunciava, de propines hui inimaginables. Rovellet va estirar la seua carrera fins a ben entrada la dècada dels 70, quan va arribar a enfrontar-se a un jove Paco Cabanes, Genovés. Soro III, net del Tio Pena de Massamagrell, promotor d’un trinquet de referència en l’escala i corda, va cuinar el seu ascens d’una manera més pausada, com succeïx en la pilota moderna. Quico ha disputat les cinc últimes finals de l’Individual, les tres últimes saldades amb victòria. En el mà a mà, està considerat el successor del mític Álvaro de Faura.

Rovellet, fill del Rovell de Dénia. Soro III, net del Tio Pena de Massamagrell

Tècnicament parlant, Rovellet i Soro III són dos pilotaris antitètics. El primer estava considerat un científic, un delineant del trinquet, capaç de posar la pilota pel cap d’una agulla si s’ho proposava. Elegància, tècnica, domini de totes les pegades i carisma foren les marques personals de la carrera de Rovellet. Soro III és, com se li ha qualificat en algunes ocasions, un obrer de la pilota, un treballador nat que ha anat polint els seus defectes amb constància fins a donar amb la tecla. Restador com no n’hi ha hui en dia, un alt percentatge del seu èxit es basa en la condició física, que amb el pas dels anys ha anat complementant amb maduresa personal i afegits tècnics, dels que agraden als espectadors de paladar exquisit.

I a pesar de les diferències, protagonitzen una conversa amena en què es nota, sobretot, l’admiració i el respecte del jove pel major. “Pregunta-li també a Quico!”, bromeja al final Toni, que és conscient que ha parlat més que el seu company de taula. “Toni, jo et sent parlar i m’enamore de tu”, li replica el jove. “Sí, ara ens casarem!”.

Quico, quin ha sigut el millor pilotari que has vist? Soro III: Evidentment, Paco Cabanes, Genovés, encara que el vaig vore ja els últims anys de la seua carrera. Tot i això, cridava l’atenció, tenia alguna cosa que impactava. I després Grau. Per a mi ha sigut un jugador especial.

Com definiries allò que tenia Paco? Soro III: Tenia una cosa que només tenen els grans, una aura. Eixia al trinquet i la gent embogia amb ell. Sempre donava la impressió que guanyava, inclús quan perdia. Tenia igual, la gent se n’anava contenta d’haver vist a Paco, les coses que feia. Hui en dia continua passant. Va a un trinquet i Paco és el protagonista.

I tu, Toni, quin és el millor jugador que has vist? Rovellet: Jo he vist més varietat de jugadors. Per exemple, el Xiquet de Quart ha sigut de la talla de Paco. Hòmens d’un poder gran. Clar, quan arribes a eixa altura, els jugadors no són ‘porreros’, no erren. Amb Quart passava això. Quart ha jugat partides contra Juliet d’Alginet, i Juliet ha fet més prompte l’errada que ell. I era Juliet d’Alginet! Quart era molt segur, i tenia una potència fora de sèrie. Després hi ha jugadors que no se solen nomenar perquè els ha falta un puntet, com puga ser Llíria I, que ha estat a l’altura de Quart i tots eixos. O Eusebio. Eusebio ha sigut una figura del joc de la pilota, però estava l’altre (Paco), contra qui no podia competir. És complicat comparar. Després hi ha moltes coses. La sensibilitat de la persona influïx. Hi ha qui li agrada un jugador de potència, com puga ser Quart, o Quico. I hi ha qui li agrada el més científic.

Tu vas ser fort o científic? Rovellet: No, jo era millor que tots ells! (somriu). És broma. Qui menys pot definir-se és el mateix que juga.

.

L’Olimp de la pilota

 La pilota valenciana, en el camp de l’escala i corda professional, té el seu Olimp dels Déus que, segons l’opinió generalitzada, comença amb el Nel de Murla (segons alguns estudis, inventor de la modalitat d’escala i corda), continua amb el Xiquet de Simat, el Xiquet de Quart, Juliet d’Alginet, Rovellet, Eusebio i Paco Cabanes, Genovés.

Rovellet els ha tocat pràcticament tots i hi troba matisos. Posa l’accent en el Xiquet de Quart. “A Quart començaren privant-li fer el dau amb l’esquerra, perquè el feia tant com amb la dreta, i era dretà. Guanyava i perdia, perquè guanyar i perdre està al costat, això a mi no em crida l’atenció. De vegades es diu: ‘eixa partida la va jugar i la va perdre’. I jo dic, i què? Quan va arribar a jugar-la és perquè la podia guanyar. A Quart li prohibien finalment fer el dau. I així jugava contra Llíria I, Moro i el Lloco. I el que no ha vist jugar a eixos tres, no s’ho pot creure”.

En esta línia successòria crida l’atenció el buit que es va produir amb l’adeu de Paco Cabanes, l’any 1995, després de guanyar el seu últim Individual contra un jove de 21 anys anomenat Álvaro. I després de Paco, què?

Coincidiu en què hi ha un buit en la història quan es retira Genovés? Ningú ha tornat a guanyar a tres triats amb un mitger discret… Rovellet: Molt pocs. Algú ho ha aconseguit, però per poc temps. Considere que la figura ha de tindre eixa continuïtat de cinc o deu anys. No mig any. Sarasol (successor natural de Genovés), per exemple, arribà a jugar moltes partides contra tres. Soro III: Després de Paco el que ha existit són pilotaris que han marcat la diferència en certs aspectes. Hi hagué un moment en què Enric Sarasol, a ell i al germà, no hi havia ningú que els guanyara. Després Álvaro ha marcat grandíssimes diferències en el mà a mà. I Genovés II tingué quatre o cinc anys en què, jugant en parella, també marcava la diferència. Però no ha sigut tan exagerat com Toni, o Paco, o Quart.

Per què creus que ha passat això? S’han equilibrat les forces per dalt, o per baix? O és que la pilota és més física? Soro III: És possible que la pilota siga hui un esport més físic, i que siga més fàcil d’igualar. Però pense també que simplement no ha tocat que isca una figura en l’escala i corda, com sí que ha passat en el cas del raspall amb Waldo. Per a mi, Waldo és un dels Déus de la pilota.

Tu no et consideres successor d’eixa línia? Soro III: Per favor, no insultes la pilota!

La conversa deriva en els motius pels quals no apareixen talents com els d’abans. Els dos coincidixen en què el pes superior de les pilotes ha motivat un predomini de la força en la preparació dels pilotaris. No hi ha lloc a l’exquisidesa en l’escala i corda actual. “Ens hem equivocat amb el pes de la pilota. El jove, quan comença, ja ho fa pegant-li fort. Veig els xiquets i el que volen és tirar-la dalt. I això ho porta el material. Massa pesat”, explica Rovellet, amb un ulls de preocupació que han vist milers de partides i que ara no troben el que busquen.

“Ho porta també la formació –afig Soro III–. En la meua època es començava jugant al carrer, i al carrer el que compta és pegar-li fort. En l’època de Toni es començava a jugar al trinquet. En el meu cas, si volies competir havies d’anar al carrer a pegar-li punyades a la pilota. Però això ha passat en tots els esports, tots han evolucionat cap al físic, i pareix que en la pilota no s’accepta”, remata Quico.

.

Crisi en la pilota

En conjunt, la manca d’una figura indiscutible de referència, la davallada de l’espectacle –segons alguns–, la competència de la resta d’esports –que sí que han sabut evolucionar– i l’arcaisme del sistema de gestió, així com uns suports massa tímids des de les institucions, han portat a la pilota a una crisi de la qual no s’acaba de vore l’eixida. Almenys en allò que fa referència al camp professional. En l’època de Rovellet cada jugador era autònom, anava a jugar on el cridaven, on li abellia o on millor pagaven. Els ingressos eren variables en funció de l’assistència de públic i dels diners que es travessaren, que repercutien en les butxaques dels jugadors a través de les propines. No existia cap contracte ni garantia més enllà de la paraula. Així va funcionar tot fins fa a principi del segle XXI.

Hui Soro III pertany a l’empresa Val Net, creada l’any 2004, i nascuda com a garantia d’ingressos fixes i condicions laborals dignes per al jugador de pilota. L’actual campió individual té una nòmina, cotitza a la Seguretat Social, tindria prestació si es quedara sense faena, i a més aspira a incentius per tornejos guanyats. Però, tot i el nou sistema, l’evolució i els múltiples canals de comunicació a l’abast, la pilota valenciana continua, per a molts, tancada en la cova de les quatre parets del trinquet. Hi ha greus problemes i, de fet, si es manté l’activitat de Val Net és gràcies a l’ajuda de l’empresari José Luis López, que ha donat liquidesa mentres arriben els diners acordats amb l’administració (Diputacions i Generalitat), que ha passat a ser la gran patrocinadora de les diferents competicions.

A tot açò cal afegir baixa assistència de públic a segons quines partides, i una davallada en les travesses com no s’havia vist mai. Lluny queden les dècades de 1940 i 1950, de fam i misèria, però de rius de diners a les escales i les llongetes dels trinquets d’arreu del país: “L’altre dia em va telefonar un home de Rafelcofer, que ha aconseguit el registre de totes les partides del trinquet El Zurdo, que les tenen totes apuntades. I em va nomenar una de 1957 en la que es varen jugar 550.000 pessetes. Uns 70 o 80 milions de pessetes d’ara. Imagina’t!”, recorda Rovellet.

“La Marina ha sigut molt viciosa, sempre”

Eixe nivell de travesses no s’ha conegut en l’època actual. Rovellet: No. Es diu que en aquella època és la que més diners s’han jugat en la història de la pilota. Però tenia un motiu, i vosaltres no l’heu conegut. En els anys 40, i més avant, hi havia molt d’estraperlo. I en l’estraperlo es guanyaven diners a cabassos. L’home anava al trinquet i es jugava 10.000 duros, 50 milions de pessetes d’ara. Les zones també influïxen molt. La Marina ha sigut molt viciosa, sempre. Si tu vas als Estats Units, a algun casino o això, sempre hi ha u de Dénia i de la zona, sempre. El que jo et diga.

Amb eixes travesses, els pilotaris seríeu molt rics. Rovellet: Guanyàvem molts diners.

Com un futbolista? Rovellet: No, el futbol és diferent. Soro III: A mi m’han dit que tu guanyaves més diners que Fuertes, el del València CF. Rovellet: Més, clar que sí. Jo el que passa és que he sigut un idiota. No és broma. Vaig començar a muntar coses, a fer coses, i em pegaven hòsties per totes les bandes. Tenia 25 fanecades de terres, un xalet que estava molt bé, quatre pisos en este carrer. Tenia un bon patrimoni. Però vaig començar a muntar negocis, i com no sabia res, era un inútil, me’n pegaven per totes bandes. De l’última encara em deuen quatre milions.

I ara, Quico? Soro III: Jo no ho he conegut. Jo he tocat algun any bo quant a jugar-se diners, a propines. Res comparat al que ha tocat ell. Des que jugue, el pilotari ha sigut un treballador més, com el mestre d’escola, un poc més potser pels premis. Rovellet: Abans, en cada trinquet hi havia cinc o sis postors que abans de botar-se-la ja es jugaven 30.000 o 40.000 duros cadascun. Soro III: Què m’has de contar, si el meu iaio, el Tio Pena, va tirar una família avant gràcies al trinquet! Quatre fills. Saps què passa? Que abans la pilota estava adaptada al moment. El sistema en què es basa la pilota, l’escala i corda i el raspall, no està adaptat a la societat actual.

Et referixes a horaris, a la gestió? Soro III: Horaris, gestió, comoditat… La pilota viu en un sistema no tan diferent al de l’època de Toni. En canvi, la ciutat, la societat, sí que ha canviat. El futbol de l’època de Fuertes era completament diferent al de hui en dia. En sistema, en gestió, s’ha adaptat a la societat. La pilota ha vist canviar la societat, però el sistema és el mateix. Rovellet: Ja m’has llevat un mal de cap de damunt! Això a vegades ho pense, i té raó. No havia pensat en això. Soro III: És que és veritat. Sovint ho parlem els jugadors, ho parle amb Jose Genovés. Coincidim en què estem ancorats en el passat. Vas a jugar hui una partida de pilota, i a mi m’encanta escoltar a Toni, i a molts aficionats majors. Parlar de la seua època. Però hui fas una pilotada i diuen, “és que fa 40 o 50 anys…”. Estem un poc ancorats en el passat. No s’ha d’oblidar el passat, però hem de passar pàgina. No avancem.

Soro III trau a la llum un tema delicat, que provoca centenars de tertúlies: el purisme. Ha evolucionat a pitjor la pilota? Rovellet és purista, li agrada un joc elegant, segons els cànons. Un rebot ben fet, sense moviments antinaturals. Fer fàcil allò que pareix impossible. Normalitzar la mecànica necessària per a que una pilota que va a més de 100 quilòmetres per hora i pica en una paret siga impulsada per un cos humà encara a més velocitat cap a l’altre costat de la corda. Que intervinguen els músculs necessaris, que l’angle siga el correcte. Que parega que es para el temps just la mil·lèsima abans de colpejar. I per descomptat, que vaja ben dirigida, on toca.

El seu jove interlocutor, en canvi, és un possibilista. Quico té una única filosofia: passar la pilota a l’altre costat de la corda. No de qualsevol manera, però passar-la. Sempre, sense descans. L’actual campió individual té una esquerra discreta, i això provoca que adopte postures estranyes, poc ortodoxes però efectives. Espectaculars per a molts i sentidament ovacionades, però autèntics pecats per als puristes.

“Saps que passa amb la pilota? Que els aficionats som gent major, gent que ha vist grans jugadors. Amb pilotes més lleugeres, si vols. Però han vist una altra pilota, la recorden i l’enyoren”, explica Rovellet. Enyoren una altra pilota, la seua joventut, els bons temps. I contra els records idealitzats no es pot lluitar amb la realitat actual.

I en la teua època, Toni, no deien que els jugadors anteriors eren millors? Rovellet: Clar que sí, els aficionats majors sempre parlaven dels pilotaris anteriors. Soro III: Hi ha una cosa curiosa respecte d’això. Tu vas hui a una final, on hi ha molta gent jove, i normalment no sents queixes de si este o l’altre colp, de si un o aquell altre pilotari ho feien millor. La gent aplaudix el que li agrada. En canvi, en el dia a dia, en què l’edat dels aficionats puja, sempre hi ha eixa queixa.

.

Pelayo, any 0

No es podia deixar de banda en la tertúlia la complexa situació en què es troba Pelayo, l’anomenada Catedral de la pilota valenciana, que va començar la seua activitat el mes d’agost de 1868. A hores d’ara és un trinquet amb risc de desaparéixer. El trinqueter actual, Arturo Tuzón (fill de l’expresident del València CF), vol deixar la gestió després de més de trenta anys al front. Ha arribat a un acord amb una societat interessada en el traspàs, però esta societat no acaba d’entendre’s amb l’amo del recinte. El perill és que, mentre s’acorden les condicions, Tuzón es canse, abaixe la persiana, i es perda una antiga llicència d’activitat que costaria desenes de milers d’euros de recuperar amb les exigències actuals per a aconseguir-ne una de nova.

Què significa Pelayo per a la pilota? Rovellet: És el trinquet de referència, és el que més nom té. Hi ha altres que han sigut i són importants, però cap es pot comparar al que significa Pelayo.

Continua sent així, Quico? Soro III: Per a mi, sí. És bàsic en el món de la pilota. Si funciona Pelayo, funcionen els altres trinquets. Si l’omplis, els altres trinquets s’omplin. I continua tenint, pel que jo he viscut, una cosa especial que es nota en entrar per la porta.

Hui en dia no està en les seues millors hores… Soro III: Pelayo viu les hores que viu la ciutat de València. No està en el seu millor moment, perquè qui devia fer-ho no ha tingut cura d’ell. En altres llocs s’hagueren omplit la boca dient que tenen una instal·lació de 1868, el recinte esportiu professional més antic d’Europa en actiu, i l’hagueren fet gran… Rovellet: Jo no en vull opinar, perquè m’hauria de clavar en coses que no vindrien al cas, i fer-me mal de voler. Soro III: No és fer-se mal de voler, és dir la realitat. El trinquet de Pelayo s’ha deixat de costat per banda de la ciutat de València. I s’hauria de cuidar. Rovellet:  En tots els negocis, en tots, el cap és el que fa anar més o menys. M’entens?  Jo no vaig ahí, vaig a instàncies més altes… Rovellet: Però tot juga.

“Pelayo hauria de tindre tots els mesos una bomba”

Pareix que canviarà de gestió. Soro III: Però jo et faig una pregunta: canviem la gestió i continuem amb el mateix sistema? Si porta el trinquet una altra persona, però continua venint els dissabtes a dir “cap a on tirem?”, estarem igual. Pelayo hauria de tindre tots els mesos una bomba, un dissabte. Fer alguna cosa especial. Rovellet: Això hauria de fer-ho algú amb personalitat, que en un moment donat poguera plantar-se davant del president de la Generalitat i dir-li “escolte, vosté que s’ompli la boca de l’esport autòcton, vinga, anem a vore’l”.

És difícil jugar ací? Rovellet: No, el jugador no el troba difícil. Soro III: Hi ha trinquets que se’m fan més difícils. Però sí que té la característica que es fa pesat, perquè és molt ample. Mira’l. És llarg i exigent. En altre pegues una palmada i la passes. En este, si no l’encertes no la passes.

.

Passió per la pilota

Tal volta en l’època de Rovellet la pilota valenciana era atractiva pel rendiment econòmic que se n’extreia. El mateix expilotari ho nega, diu que allò important és la passió, l’afició. Soro III coincidix i subratlla els sacrificis que ha fet per triar el camí de la pilota. El seu to no denota penediment. La vaqueta li corre per la sang. Com al fill del Rovell.

Compensa ser pilotari? Soro III: A nivell econòmic, el dia que em retire t’ho diré. Però sí que he deixat de fer coses per jugar a pilota. I no em referisc a l’oci. Jo he estudiat una carrera –és enginyer tècnic en Topografia–, i m’haguera agradat fer pràctiques, haver treballat del que havia estudiat. Quan vaig acabar la carrera, havia de triar, no podia fer les dos coses al mateix temps. En això sí que puc dir que he eixit una miqueta perjudicat econòmicament… Rovellet: No es pensa. U té dins del cos l’afició. El que menys penses és en els diners, en si has guanyat molt o poc. Soro III: Assumisc la realitat que ens ha tocat viure i ja està. Pesa més l’afició que qualsevol altra cosa. Tira molt.

Què té este esport? Soro III: El contacte amb la gent. Rovellet: Té una cosa. Un senyor que no ha vist en sa vida el que és un trinquet, entra, i si té la sort de vore una partida mig bona, ja no ix. Què té? Alguna cosa té. La pilota és el joc més bonic que hi ha.

Toni, somies que continues jugant? Rovellet: No, no. Jo vaig acabar i em vaig oblidar de la pilota, de si jugava o no jugava. Si no em pregunten, ni me’n recorde. Em vaig mentalitzar que havia acabat un cicle.

I el sendemà com va ser? Rovellet: Normal, com si no haguera jugat en la vida. Jo estava mentalitzat. Sabia que havia d’acabar, que quan em tocara s’acabava. L’únic que m’alegra és quan veig a algun jugador dels meus temps, a ton tio –el de Quico, Soro I–, a este o l’altre. Fem un café, xarrem, recordem. Però diàriament no em ve al pensament. Si no tinguera el trinquet Pelayo ací al costat de casa, tal volta no hauria tornat! Soro III: Però a tu t’agrada vindre a jalear, Toni… Rovellet: Sí, clar que m’agrada!

.