La Secció de Lexicografia i Gramàtica de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) aprovà, en la sessió celebrada divendres 31 de gener de 2025, la inclusió de la paraula reixos amb l’entrada següent:
reixos [réjʃos]
38. pl. [col·loq.] REL./ETNOL. Rei 7 i 38.
Esta sol·licitud ha sigut una demanda de bona part del valencianisme cultural i lingüístic més sensible a les formes particulars, tradicionals, pròpies i vives de la nostra llengua. Entre ells, els qui subscrivim estes línies. L’any passat, Núñez de Arenas descrivia, en “Un breu conte (lingüístic) de Nadal per Reixos” publicat en Lletraferit el dia previ a la vespra de Reixos, la foscor i l’opacitat de l’AVL en la gestió que s’havia fet d’esta paraula ben valenciana. L’endemà 5 de gener, vespra de Reixos, ens féiem ressò en xàrcies de la miraculosa notícia: la forma reixos apareixia dins de l’entrada rei amb l’etiqueta “col·loquial”, per a les accepcions 7, 8 i 9, que fan referència als tres savis, a la festa i als joguets, respectivament. Poc durà l’alegria. L’endemà de Reixos, 7 de gener, la versió electrònica del Diccionari Normatiu Valencià (DNV) tornava al seu estat previ a la vespra de la festa. La nova incorporació havia desaparegut com una estrela fugaç; fins a un any després, quan s’ha aprovat oficialment la inclusió de la paraula reixos en el DNV, si bé només per a les accepcions referents als tres savis.
Notícies com esta provoquen una sensació agredolça. Dolça perquè pareix que el treball de l’AVL va pel camí que toca: el de treballar des de la genuïnitat i la identificació popular de la llengua valenciana; però també agra perquè, en molts casos, fins que la paraula no passa a ser acceptada en el Diccionari, per molt genuïna, popular i viva que siga, seguix sent per a certes elits una paraula dubtosa, inferior i no apta per a l’ús normal. I inclús quan s’ha incorporat a la normativa, el fet de penjar-li la dubtosa etiqueta de “col·loquial” actua, en la pràctica, com un estigma, i és utilitzat per alguns com a argument per a continuar vetant-la de la llengua escrita. Eixa quarantena, sobretot en l’àmbit de l’educació escolar, genera molta inseguretat i molt de dolor de llengua als jóvens valencianoparlants natius. Un dolor i una inseguretat que, en dies com hui, es descobrixen del tot innecessaris.
En llengües com el castellà o l’anglés això no passa. En premsa o fins i tot en la literatura més actual apareixen neologismes o paraules populars ben vives sense cap problema. La normativa, consegüentment, les incorpora.
En certa manera, el mal que afecta la llengua valenciana no deixa de ser similar al que patix la societat valenciana: encara ens cal molta més autoestima i ens sobra autoodi i desconfiança en nosaltres mateixos.
Sabem quant de dolor han passat fins fa ben poc tots aquells que es negaren a deixar d’escriure este, vacacions, faena, almorzar, bellea i tantes altres paraules que estaven proscrites sota pena de caure en l’anatematització valencianista. I ens preguntem, ¿quant de dolor haurem de seguir patint tots aquells que, des de l’oficialitat ortogràfica, volem seguir defenent la genuïnitat i la particularitat de la llengua valenciana? ¿Quin bé li fa a la nostra llengua tindre-la amputada i encaixonada en pro d’una convergència que només es practica des d’una banda?
Amb tot, celebrem-ho, a partir d’ara, ja podem escriure una cosa que déiem, vivíem i celebràvem: l’arribada dels Reixos.
