Un breu conte (lingüístic) de Nadal per Reixos

by | 05/01/2025

Per què la paraula 'Reixos' no és encara normativa en valencià?
Temps de lectura: 2 minuts

Això era i no era una acadèmia que tenia per missió determinar i elaborar la normativa de la llengua valenciana. Per a fer-ho possible, una de les seues principals faenes va ser la d’elaborar el Diccionari Normatiu Valencià. Els seus acadèmics ho feren amb tanta cura i zel que tardaren més de deu anys a tindre’l finalitzat. No debades, no estaven parlant d’una cosa qualsevol: era la llengua dels valencians, eixe poble històric. I havien d’encabir en un llibre totes les paraules tradicionals, vives i populars del poble valencià. Quasi res!

Durant la seua àrdua labor, quan arribaren a paraules de molta tradició, però que no s’adequaven a la normativa ortogràfica del moment actual, actuaren amb magnanimitat i les acceptaren com a bones paraules normatives, però, això sí, marcant-les amb l’etiqueta de col·loquial –no fora cas que algú es pensara coses que no tocaven–. Va ser així com hui són paraules d’ús normatiu mocadorà, fideuà o mascletà, per posar alguns exemples: en la seua corresponent entrada es referix el seu gènere (masculí o femení), el nombre (singular o plural), el camp d’ús (etnologia, pirotècnia, gastronomia) i l’enllaç a la paraula principal: mocadorada, fideuada, mascletada, etc.

Però quan aplegaren a la paraula rei, alguna cosa estranya succeí. L’entrada 7, Reis, remet a l’entrada 38, Reis d’Orient (o Reis Mags). Una miqueta estrany, no? Conta la llegenda que eixa sèptima accepció estava preparada en el Diccionari Normatiu Valencià per a ser la que remetria –amb l’etiqueta de col·loquial– a l’entrada Reixos: 7. masculí. plural. [col·loquial] Religió. [escrit amb majúscula inicial] Reis d’Orient. Exactament igual que s’havia fet amb les altres paraules vives, populars i tradicionals valencianes adés citades.

Però estranys i foscos motius van fer que finalment, la paraula Reixos, ben viva, popular, tradicional i volguda per una gran part de la població valenciana (i fins i tot més enllà de les nostres fronteres) seguisca ara com ara sense ser una paraula normativa de la llengua valenciana, ni que siga per a registres poc formals. Per què? La història no ens ho conta. Però en estos dies màgics, si teniu sort, tal volta vos trobeu amb algun acadèmic de la llengua i li ho pugau preguntar…

Sergi Núnez de Arenas (Sueca, 1984) és economista i bancari. Col·laborador amb articles sobre història, llengua i valencianisme en Levante-EMV, El Periódico de Aquí, Paraula d’Oc, Aula de Lletres Valencianes i Lletraferit. És coautor del llibre La Variant Valenciana de la Defensa Escandinava (2023).

Et pot interessar

Ferran Torres i la imatge (valenciana)

Ferran Torres i la imatge (valenciana)

De Foios al món: el futbolista de moda posa rostre a l’eterna obsessió valenciana d’intentar explicar-nos als altres sense saber què volem ser

La Maredeueta

La Maredeueta

No és que els valencians perdem el tren de la història, és que som els que posem la pedra en la via per a vore què passa amb el tren