Les tenebres de Victor Hugo

by | 20/03/2024

Una turmentosa estada a l’illa de Jersey li tragué una faceta artística ben poc coneguda

El 1853, als 51 anys, l’autor de Nostra Senyora de París i Els miserables es va exiliar a Jersey. Els problemes polítics amb Napoleó III i la immensa tristesa per la tràgica mort de la seua filla van decidir a Victor Hugo a instal·lar-se temporalment en eixa boirosa illa britànica del Canal de la Mànega. Un període de penombra intel·lectual en què es va lliurar en cos i ànima a la pràctica de l’espiritisme, l’escriptura de pamflets contra l’emperador francés, la fotografia i la creació pictòrica. Una nova faceta creativa, formalment innovadora i tècnicament sorprenent, que no encaixava en el marc artístic de l’època. Quasi 4.000 peces, entre dibuixos i collages, eclipsades per l’ombra del seu llegat literari.

L’escriptor exiliat es desdejuna al menjador de la casa de Marine-Terrace, el refugi triat per a allunyar-se de l’amenaça constant de ser arrestat i recuperar-se de la pèrdua de Léopoldine. “A la nit el meu estudi s’ompli de sorolls estranys. Hi ha colps a les parets, els papers volen de forma inexplicable, les llums s’apaguen…”, anota inquiet, amb una cal·ligrafia nerviosa i apressada.

Aparta el quadern, fa un glop de café i, mentre es delecta en el subtil matís d’avellana, deixa caure dos gotes de tinta sobre un full i contempla embadalit com esclaten. Tot seguit, es llepa el dit, el clava al cendrer que conté les restes de l’havà que s’ha fumat la nit d’abans, després de sopar, i frega la cendra per damunt de les taques fosques i irregulars, encara humides, amb la tovallola. A continuació, agafa la copa, vessa sobre la tinta i sobre la pols grisa una mica d’aigua, que estén amb l’índex per la superfície llisa, i hi afig uns esguits de café. A l’instant, davant dels seus ulls atònits, emergixen promontoris i esculls imponents contra els quals baten les ones embravides d’una mar violenta. Uns tocs del suc de la confitura de mores encenen el capvespre pintat i tot adquirix la immensitat de l’infinit i el silenci de la tomba.

 

“La filla major morí als 19 anys, ofegada al Sena”

“Cadascú veu el que porta dins seu”, cavil·la concentrat en la seua darrera creació artística. Collages elaborats amb pols de carbó, vernís, gotes de cera, paper retallat, trossos de randes, impressions d’encaixos o de vegetals i empremtes dactilars. Taques fortuïtes barrejades amb altres intencionades. Màcules aparentment sense interés que la mirada visionària de Victor Hugo transforma en composicions insòlites atapides de ruïnes arquitectòniques assotades pel vent; murs folrats de molsa que agonitzen a la vora de penya-segats, arbredes reflectides en llacs solitaris, columnes partides, torres inclinades i ponts derrocats embolicats en una boirina blanquinosa o escales de caragol i capitells estranys bruts d’excrements d’aus. Paisatges nocturns devastats, infestats de presències espectrals, que destil·len els bafs lúgubres del sepulcre. Imatges àrides i desolades que representen el territori del lament, la morada dels esperits, l’indret misteriós i abismal on ara habita Léopoldine.

Amb els dits enviscats, Hugo agafa la tassa i s’engul el café que queda abans que es gele. L’amargor del beuratge s’unix a l’angoixa del dol i el passat es torna present. “Mor ofegada al Sena la filla de Victor Hugo”, deia el titular del periòdic que té gravat al cervell des del 5 de setembre del 1843. La notícia el va sorprendre quan viatjava pel País Basc en companyia de la seua amant, Juliette Drouet. “El dia més aterridor de la meua vida. 19 anys! Només tenia 19 anys… Feia deu mesos que s’havia casat. Ella i Charles estaven tan il·lusionats amb l’embaràs… El Sena me l’ha furtada… La maleïda barca va bolcar i el Sena se’ls va emportar als tres!”, pensa resignat i mulla la cullereta untada amb les restes de la bromera en la copa d’aigua. Quan la trau, la manté en l’aire uns segons i les llàgrimes espesses que llisquen per la vora metàl·lica esclafixen sobre el tapet blanc i pinten en el teixit de cotó unes formes indòmites color canella, que la imaginació sempre disposada de Victor Hugo relaciona amb la massa tèrbola i fangosa de les profunditats del riu, l’última visió de Léopoldine.

“Victor Hugo fou autor de milers de dibuixos i collages”

Les sessions espiritistes, oficiades a Jersey per l’escriptora i mèdium parisenca Delphine de Girardin, en les quals participa guiat pel desig malaltís de contactar amb la filla morta, han alliberat l’energia psíquica i corporal del proscrit que, des d’aleshores, escup desesperança, ràbia i confusió sense parar, animat per una inspiració quasi febril. No res frena la seua mà.

Han passat deu anys de la tragèdia i el sentiment d’espant no desapareix; ans al contrari, ha esdevingut crònic. No sols impregna la seua obra pictòrica, també ha penetrat en els poemes de l’escriptor-artista. Els dibuixos funcionen com a esborranys previs a l’escriptura i engendren versos farcits de turbulències enigmàtiques i semblances tempestuoses. Pintures i poemes salvatges que desprenen l’inquietant aura dels malsons.

Foto portada: Victor Hugo en 1853, a Jersey; segona: la seua obra ‘El far de Casquets’ (1866).

Anna Moner (Vila-real, 1967) és llicenciada en Història de l’Art, artista plàstica i escriptora. Ha publicat les novel·les Les mans de la deixebla (2011), El retorn de l’Hongarès (2014), La mirada de vidre (2018) i La por de la bèstia (2023).