El luxe dels records

by | 06/06/2024

Vaig baixar al contenidor a abocar-ho tot. No tinc lloc per a aquella Puri tan llunyana
Temps de lectura: 2 minuts

Tinc una amiga que va nàixer a Cuba i es va exiliar a Suècia als 14 anys amb sa mare. El règim castrista els resultava asfixiant, insuportable, i van fugir per a guanyar la llibertat. Llavors, els països nòrdics europeus acollien molts refugiats polítics, no sé si encara ho fan. La meua amiga ha tingut dos filles a Suècia que parlen castellà amb un deliciós accent cubà. La seua pàtria –ella preferiria el terme màtria– és la seua llengua materna. Fa un temps la vaig portar d’excursió per Xàtiva. Ens vam creuar amb un mestre meu de primària, Antoni Marzal, més conegut per la seua faceta de fotògraf-cronista de la ciutat, i li’l vaig presentar a la meua amiga. Vam estar xarrant sobre l’època de l’escola, sobre com era jo de menuda. En deixar-lo, ella va dir: “T’adones de la sort que tens, Puri? Al teu poble hi ha gent que et coneix des que vas nàixer i et parla de quan tu eres xicoteta. Jo ja no he tornat a parlar amb els meus mestres mai més. He perdut eixa connexió, eixes arrels, la mirada dels altres sobre qui era jo”. I va afegir: “Eres molt afortunada!”. Mai ho havia vist així.

Els records són un privilegi. O la memòria sempre és més fàcil per als privilegiats.

L’altre dia, el meu germà Javier va endreçar el traster del terrat del vell pis dels meus pares. En acabar, em va donar una caixa de cartó amb paperassa: “Tot açò és teu, veges què fas”. Tot això eren llibres de text de secundària i revistes retallades, la Super Pop i la Bravo. Les vaig fullejar i no aconseguia entendre qui era aquella Puri d’11 anys obsessionada amb les Spice Girls. En les guardes del llibre d’anglés hi havia corets plagats de noms de xics que vaig ser incapaç de recordar, anotacions manuscrites de les meues amigues. Les banalitats que componen l’humus de la preadolescència. Vaig baixar al contenidor del paper i ho vaig abocar tot. No tinc lloc per a guardar aquella Puri que ara em resulta tan llunyana, però que també vaig ser jo. Supose que la gent amb diners i cases grans i espais amplis pot custodiar un complet arxiu personal amb totes les seues versions. Jo vaig desfent-me d’elles a mesura que les noves ocupen l’espai limitat de què dispose.

Els records com un luxe de classe. Com el destil·lat dels teus orígens i la teua condició social.

Purificació Mascarell (Xàtiva, 1985) és autora de diverses obres literàries, com Cartilla de redención, Cavallers, Centre comercial l’Oblit o Mireia, Premi Lletraferit de Novel·la 2022. Ensenya Teoria de la Literatura, Literatura Comparada i Estudis Culturals a la Universitat de València.

Et pot interessar

La tendresa

La tendresa

Un cant a totes les mares del món, també les dels escriptors