Va voler l’algoritme de YouTube que em trobara amb una sèrie de televisió que es va fer molt famosa en la meua adolescència. Els lectors més jóvens no sabran del que parle, els (un poc) més majors potser sí. Em referisc a Autopista cap al cel, sèrie estrenada en 1985 i protagonitzada, produïda, escrita i dirigida per l’actor Michael Landon (Bonanza, La casa de la Pradera). Per què vaig començar a vore-la, confesse que no ho sé. En el meu record, era un producte blanc, amb històries roínes que sempre acabaven bé. El cas és que ho vaig fer… i em va sorprendre.
Autopista cap al cel conta les peripècies de Jonathan Smith, un àngel que es passeja pel món resolent la vida de la gent a fi de sumar mèrits per a obtindre les ales que necessita per a entrar al Paradís. La sèrie va tindre 5 temporades, 111 capítols, cadascun dels quals aborda alguna classe de conflicte d’orde ètic o social. I ací ve allò ineteressant: n un món com el nostre en el qual la paraula inclusió es troba en boca de tots, la sèrie de Landon resulta un producte de gran actualitat i, fins i tot, molt més incisiu que altres propostes modernes. Conflictes com el racisme, les diferències de classe, la marginació social, l’ecologisme o la corrupció de les relacions humanes a causa dels diners, són algunes de les qüestions que tracta la sèrie. I encara que, com dic, les històries sempre acaben bé, les seues trames plantegen dilemes que a vegades ens col·loquen davant verdaderes cruïlles. Sí, és una sèrie blana que apel·la a la bondat de les persones (d’una manera o d’una altra aconseguix traure el nostre costat més tendre i al final acabes en un mar de llàgrimes, a menys que estigues fet de pedra), però això no vol dir que siga tan ximple.
Un exemple. Un dels pocs personatges secundaris que es repetixen en la sèrie és Scott Wilson, un home tetraplègic que somia amb ser advocat. Scott superarà les seues limitacions i complirà el seu somni. Ara bé, en el camí haurà d’enfrontar-se a la seua pròpia neciesa (la lluita comença sempre en un mateix) quan haja d’afrontar una relació de parella o, més tard, la seua paternitat. La sèrie, si bé de manera molt senzilla, no té por que afloren les contradiccions d’un personatge que, a vegades, es comporta de manera reprotxable.
Pensava recentment en Autopista cap al cel i la comparava amb les ficcions més prestigioses que es realitzen hui en dia per a la televisió. La majoria són històries fosques que mostren futurs apocalíptics on reina la violència o presents dominats per la cobdícia, el cinisme i la mentira. Són la resposta a uns temps foscos o el seu reflex? És així com ens veiem? Què diu de nosaltres la ficció de hui? Com es diu ara en els pòdcasts: ara la resposta està en vosaltres.
