Deia el mestre Joan Francesc Mira que “la idea de la mediterraneïtat és pura retòrica; és un espai des del punt de vista econòmic, estratègic i polític relativament marginal”. Ara bé, afig Mira, “tot el món s’aclama al Mediterrani”. Què té, doncs, el Mediterrani, que a tots fascina? Hui parlem sobre esta espècie de maledicció o de profecia autocomplida (Vicent Molins dixit) amb què convivim els mediterranis. Serà que, com proposa Paolo Sorrentino (Nàpols, 1970) en el seu recentment estrenat film Parthenope (2024), “és impossible ser feliç en el lloc més bonic del món”?
Sorrentino està de tornada a la gran fàbrica de somnis. Després de parlar sobre alguns dels grans dilemes de la condició humana, com feu en La Grande Bellezza, È stata la mano di Dio o Youth; de retratar a personatges poderosos i magnètics com Silvio Berlusconi o l’exprimer ministre italià Giulio Andreotti (en Silvio i els altres i en Il Divo, respectivament); o inclús d’atrevir-se amb una sèrie ambientada en el Vaticà, com va fer amb The Young Pope i The New Pope, que conten l’arribada al papat del jove nord-americà Lenny Belardo i la seua particular revolució dins del si de l’església catòlica, Paolo Sorrentino tracta la bellesa i l’indefugible pas del temps en la seua nova pel·lícula, estrenada en els cinemes espanyols el dia de Nadal.
Parthenope, la protagonista, rep el seu nom de la sirena llegendària de la ciutat de Nàpols, just després de nàixer un dia d’estiu dels anys 60 dins de les aigües del mar Mediterrani, o, com diria Joan Manuel Serrat, “entre la platja i el cel”. Interpretada magistralment per l’actriu Celeste dalla Porta, l’evolució vital de Parthenope és el vehicle emprat per Sorrentino per a fer el seu particular –bellíssim però amarg– homenatge a la seua Nàpols natal, decadent i seductora a parts iguals. Una ciutat que sembla amagar un misteri que ningú mai ha aconseguit desxifrar.
Una protagonista (Parthenope) que, si bé està enamorada de la ciutat, aconsellada per la resta de personatges del film, decidix pegar a fugir durant anys de Nàpols. I Parthenope fuig de la mateixa manera que anys arrere Totó de Sicília en l’emblemàtica Cinema Paradiso, en l’escena en què Alfredo li diu que no torne i no es deixe envair per la nostàlgia. De la mateixa forma, Parthenope tampoc retorna a Nàpols fins que ha arribat el moment de la seua jubilació, tot just quan la SSC Napoli ha aconseguit guanyar el seu primer campionat de lliga en trenta anys i la ciutat apareix completament embogida pel futbol i per eixa eufòria per la vida tan mediterrània.
La crítica a la ciutat es planteja en la pel·lícula a través d’un discurs de la diva napolitana Greta Cool, un personatge que representa una de les més famoses actrius italianes. Una dona que ha fet la seua carrera al nord d’Itàlia, destrossada davant el seu amor no correspost cap a la seua ciutat. Convidada per a fer un elogi sobre el racó que l’havia vista créixer enfront dels selectes hostes d’un creuer de luxe, Cool (a qui en el diari La Repubblica descriuen com “una dona desil·lusionada i ferida de Nàpols”), escenifica el seu desamor amb la ciutat acusant els seus habitants de ser “pobres, covards, plorons, endarrerits i lladres”. A més, els culpa de ser uns folklòrics dels qui tot el món es riu, i de tirar sempre la culpa als altres de les seues misèries: els invasors de torn, els polítics corruptes o els especuladors sense escrúpols. Ens sona esta història, valencians?
Mentres el llargmetratge avançava, no podia deixar de preguntar-me que, en certa mesura, la percepció que tenim de nosaltres mateixos els pobles que habitem les ribes del Mare Nostrum s’assembla més del que pensem. Que, des d’aquella Corona d’Aragó que compartírem, el destí dels napolitans i el dels valencians potser estiga molt més unit del que ens imaginem. Els dos representem la tercera ciutat del nostre Estat, a l’ombra de Roma i Milà, Madrid i Barcelona. Els dos vivim amb passió la vida i fem de la pólvora un dels nostres grans rituals, alhora que vivim la nostra religiositat als carrers, d’una manera humil i popular. Els dos, per últim, acostumem a assentar-nos al voltant d’una taula per menjar plats cuinats a foc lent que compartim d’un mateix perol o una mateixa paella.
Potser el gran Manuel Vicent tinga raó en l’últim número de la revista Lletraferit en paper quan diu que: “Això és la Mediterrània: el plaer i el dolor, l’orde, la misèria, el caos i el desorde units físicament”. I, si és el caos el creador de tanta bellesa… beneït siga, el caos!
