Meninfotisme eres tu

by | 30/05/2024

El meninfotisme té un poder màgic i els valencians li tenim devoció. Com un determinisme social
Temps de lectura: 2 minuts

 Si una cimera de valencians es reunira per a discutir el futur del poble, buscant solucions als nostres principals problemes, és molt probable que conclogueren que no hi ha res a fer perquè els valencians patim de meninfotisme.

El meninfotisme és la Llei de Godwin de la discussió valenciana. “A mesura que una discussió entre valencians s’allarga, la probabilitat que s’esmente el meninfotisme tendix a 1”. En l’últim any, com a joc sociològic, he apuntat cada vegada que en una conversa, conferència, desdejuni o sopar es feia referència al meninfotisme. Es nomenà en una discussió a propòsit del corredor mediterrani, a propòsit del rol valencià en Espanya, a propòsit de la indústria musical local en comparació amb la resta d’autonomies, a propòsit del finançament, a propòsit de la cuina.

Fins i tot en les protestes de fa uns dies en què aficionats del València Club de Futbol buidaren part de Mestalla per a simbolitzar la seua lluita contra Peter Lim i la deslocalització del club. Com que no tota l’afició es va unir al buidatge, l’explicació fou que “som uns meninfots” (en realitat al València li ocorre com a gran part dels clubs del seu tamany en el món, i a diferència de la majoria encara planta cara).

Fa prop d’una dècada, en un reportatge sobre el meninfotisme, li preguntava al nostre oracle, Baydal, sobre la qüestió. Contestava: “Els fets evidencien que no som meninfots. Un poble meninfot per naturalesa no tindria una societat civil com la que s’ha anat construint en les últimes dècades, ni una xarxa de bandes de música com la que tenim, ni una xarxa d’associacions festives, ni haurien aparegut tants Salvem en l’època dels Salvem, ni hauria hagut la lluita contra la corrupció i les injustícies que hi ha hagut, etc. Els valencians encara no estem tan cohesionats com altres societats, però estem en el camí i, com més ho estiguem, més anirem abandonant eixa sensació de ser meninfots. És un camí molt llarg per recórrer”.

En eixa profecia autocomplida que ens hem donat, el meninfotisme pareix un talismà per a justificar-nos sense anar més enllà. Un fetitxe mandrós amb el qual no mirar en els perquès de l’absència de cohesió o el paper subsidiari dins de jerarquies majors.

Si als valencians ens donaren una píndola per a adormir-nos –en un intent de castrar les nostres reivindicacions emergents–, no seria tan eficaç com inocular la creença malaltissa que el meninfotisme explica les nostres frustracions. Un determinisme social que aconseguix que, mentres ens tirem la culpa, no busquem explicacions fora. No és el meninfotisme, és la devoció pel seu poder màgic.

Vicent Molins (València, 1986) és geògraf i director de l’Agència Districte. Escriu en Culturplaza i en El Confidencial. És autor de La nova guia de València, Club a la fuga i València, el relat d’una ciutat.

Et pot interessar

El cor en la cuina

El cor en la cuina

La gastronomia s’ha convertit en un robust element identitari per a bastir el jo col·lectiu dels valencians