Llàgrimes de tardor
Va notar els dits a l’entrecuix, no podia respirar, i la mà ja era llengua, i ella es bellugava com mai
L’entrecuix
El gust amarg
Com tots els matins, la tenia com una pedra, amb aquelles cosquerelles que pugen per l’engonal i la sensació de tibantor de la carn plena a caramull de sang…
La viuda de Barraca Bar
T’hauries acovilat al meu muscle mentres la mar es trencava contra les roques
