La viuda de Barraca Bar

by | 04/04/2024

T’hauries acovilat al meu muscle mentres la mar es trencava contra les roques

Des de l’altra riba una llum zenital assenyalava la porta d’entrada. Però jo mai vaig estar en Barraca Bar. Una por antiga m’impedia travessar el riu de nit. Diuen que es respirava un ambient lúdic, de complicitat fraternal i expansiva. Potser. De fet, en aquella ciutat ser jove era franquejar les seues portes. Però ser jove mai no va ser la meua prioritat, ni tan sols la meua ambició. Sovint pensava en amors impossibles, en viatges a la fi de la nit, en experiències lisèrgiques. Ho pensava d’una manera superficial, sense verdader interés, més per inèrcia dels serials que copaven l’agenda dels altres que per iniciativa pròpia. La meua vida posseïa una textura anòmala, ni millor ni pitjor, diferent. La boira fluvial esmorteïa les albes. Deien que havien buidat el llit, però el meu rostre es crispava amb aquella certesa. Potser que no hi haguera remolins ni corrent, però si memòria i vertigen.

A l’Eixample i la seua frontera la vida pareixia més lleugera, menys exposada. Amb l’alba, la rosada tenyia de baf els vidres dels cotxes aparcats. En els bancs de fusta que hui lluïxen bandereta arc de Sant Martí dormien alguns captaires. Al l’alba la rutina dibuixava exigències i afanys. Era el bulevard més amable de la ciutat, un territori vedat per a mi. Travessar el riu m’impedia ser-ne un més. Per a pal·liar aquella angoixa invertia l’orde dels meus trajectes. Algunes nits anava al port.

El port era una escullera de suïcides. Hi havia gats. Per cada quinze gats sorgia una dona. Les dones de l’escullera escrivien la balada mística d’esta ciutat. Jo em duia bé amb elles. Em convidaven a les seues cases, em donaven de beure, féiem l’amor. No esperaven res de ningú i molt menys de mi. “Emporta’t eixe llibre, et farà bé”, solien dir-me a manera de comiat. Gràcies a les dones del port comencí a llegir amb sentit. Camus, Sartre, Gide, Celine. Les dones del port eren cultes i lleument afrancesades. Tenien estil i sentit de l’humor. Faltaven hòmens que saberen estimar-les. “Esta ciutat és un poble de merda”, deien sempre.

Jo aprenia. Aprenia a voler-les, però sense fer-ho realment. Aprenia la seqüència d’un futur que era un escenari i la seua novel·la, potser un driblatge per a no tornar mai a pensar en tot allò que succeïa en realitat. Tenia el do de la invisibilitat i m’aferrava a eixe poder. Totes aquelles dones que estimaven els gats en la part posterior del port eren el millor que podia succeir-li a algú com jo.

Una avinguda devastada

Ja llavors, tu t’amagaves a Barraca Bar, lluny de la meua presència, lluny de tot el que encara no sabies que jo inventava per a tu. Hauria d’haver anat alguna nit, però sempre em faltava valor. Estaves allí, entre la barra i la cabina, posseïda per l’esperit ancestral i contagiós del déu Bacus. Podia intuir-ho pel soroll dels motors, per la disfressa de les nimfes, pels efluvis que revelaven fotogrames que ningú et murmurava a cau d’orella. Hi havia cançons que despertaven la teua imaginació, una imaginació tibant i setinada, repleta de moments auris. Vivies en un gronxador d’emocions. Jove, lluminosa, volguda. Creuaves la ciutat des del camí del cementeri, potser des del mateix cementeri, flanquejada sempre per flors, xiprers, tonalitats fúnebres que ni tan sols endevinaves. Creuaves la ciutat, però no travessaves el riu.

A l’altra riba, la llacor era una plastilina recent i rovinosa. La temptativa de ciutat total alçava finques sobre terrenys pantanosos. Una voluntat de modernitat arrasava el paisatge. A qui collons li importava el paisatge? Tot era nou, ridícul, d’una ambigüitat solemne i coenta. Sé que els teus ulls semblaven diamants. Ulls miops que s’embullaven. Els meus, per contra, travessaven parets, muntanyes, ciutats en ruïnes. Què esperaves tu? Com pensaves que seria la teua vida? Què recordes?

Jo era afortunat. No esperava miracles, i tenia un secret. Si tens un secret, tot val.

Jo era afortunat. No esperava miracles, i tenia un secret. Si tens un secret, tot val. Crec que pegava voltes i més voltes perquè pensava que et voria eixir d’algun portal, a l’alba, amb una cistella de menjar per a gats. Hauries d’haver vingut alguna nit al port. Hauríem parlat de Y el asno vio al ángel, el llibre de Nick Cave, de les bosses de plàstic que s’envolen amb el vent, del color de la bromera quan fa ponent. Ens hauríem drogat junts i t’hauries acovilat al meu muscle mentres la mar es trencava contra les roques. Possiblement hauríem tingut una vida més bona. No ho sé. Tampoc importa massa.

Ara ja només val entonar ritus de sarcasme i pietat, parlar entre reixes de tant en tant, engrunsar-se en la nostàlgia de la ciutat que ja no és. La vida ens ha convertit en còmplices d’una avinguda devastada. Tanquen les botigues. Tanquen les botigues i moren els qui llavors encara no eren vells. També moren alguns jóvens. És la llei. És la llei i escric amb urgència. Pense en totes aquelles matinades en què jugava a ser un caçador de tresors entre les roques del dic i la ciutat a la meua esquena es descomponia davall la marea grisa de l’olor de brea. Porte tota la vida despedint-me de tu.

Seria ridícul dir que sabia tot això aleshores. No ho sabia. Tenia intuïcions, però sobretot tenia ganes de follar. Després vaig anar perdent energia. En eixe aprenentatge no queda espai per a la projecció d’un futur millor. El que preval és el ressò d’un rumor. Eixe rumor ho galvanitza tot. Eixe rumor és l’evocació, el tall de la potència perduda, el trist recompte de tot el que degué passar i ja no succeirà mai. Porte anys convertint-te en el fil de la meua imaginació. Eixe rol et pertany. T’ho has guanyat a pols amb el teu desdeny. Eres la quimera d’una ficció. La meua vida real és una. La meua vida d’escriptor una altra.

És la meua vida d’escriptor la que t’il·lumina. Totes les teues frases soltes inventen un món. Eixe mèrit és inaprehensible. Però et pertany. No crec que entengues mai el sentit real de tot açò. O potser ho entens millor que jo. Per poc que persistisca acabaré escrivint un altre llibre, un llibre encriptat i impublicable. Un llibre a la carta. El risc dels llibres a la carta és que semblen menys verdaders que els llibres que lluïxen en els aparadors de les llibreries. És una pena que no els atorguem la credibilitat que mereixen. Allò que fluïx en eixos llibres sense lectors és l’energia de les mirades en la seua justa dimensió. Eixes mirades són bambolles de sabó i temps on no cap la dissimulació ni la mentira.

Entre el port i el cementeri

Ser capaç de rescatar la vida davall de les nits estrelades del port era molt més que un joc de seduccions i dependències. Tot vibrava amb la violència de la mar. Tot era un assaig. Assajava el meu futur. Este futur de silencis i renúncies. Jo ja sabia que aprendria allò essencial abans d’hora i que amb l’aprenentatge d’allò essencial la meua vida seria una vida invisible i oculta. Mai vaig compartir amb ningú la història de les dones del port. Era el meu secret i el meu salconduit. No eren jóvens per a mi, però sí per al món. Rondaven els 40, jo els 20. Per què preferia la seua companyia a la de les xiques de la meua edat que ballaven en els garitos festius de la ciutat? Què m’oferien aquelles dones de gats i llibres que aspiraven a suïcidar-se totes les nits? Quantes d’elles ho feren finalment?

Almenys dos ho aconseguiren. Vaig vore els seus noms en el periòdic i en vaig guardar les retallades. Pensí a escriure una novel·la que començara amb una d’aquelles nits en el port, abans que el fantasma de la Copa de l’Amèrica aterrara en la vella dàrsena. Mai ho vaig fer. També projectar novel·les era una manera de fugir. Estava malalt de literatura. La literatura era l’única cosa que em pareixia veritat. La literatura era la meua energia i el meu botí. Un botí de records inventats i somnis caducs. Res que puga traure de la cistella i et faça somriure. Encara pense en elles. Realment no estaven boges. Eren lúcides, excèntriques, meridionals. Que totes visqueren al voltant del port no era una simple casualitat. La ciutat havia crescut amb el lema feridor que l’obligava a repetir tot el temps la mateixa mentira: vivim d’esquena a la mar. Ni tan sols això era cert. La mar estava lluny, només això.

Per a trobar-se cara a cara amb ella calia buscar-la, travessar barris de castic, camins encriptats, ruïnes ferroviàries, hortes que ningú cultivava, solars on hi havia enterrats tipos les famílies dels quals preferien no saber res d’ells. En aquella ciutat portuària i anòmala es teixien uns mots encreuats de palíndroms morals. Els conceptes fluïen a l’inrevés. No hi havia paraules ni argots traduïbles a l’idioma dels comuns. El joc se sostenia amb mirades, anades, vingudes, posats de fúria i entrepits de calma. Les fogonades nocturnes de les sirenes no afegien res de substancial. Els noms dels carrers procedien d’un furor antic i creatiu: Fusta, Ferro, Indústria. Al carrer Vaixell l’alba adquiria el to epifànic de les rates que fugen de l’enfonsament. Afonar-se o surar, salvar-se o mendicar afecte a les cantonades de les fàbriques derruïdes que se succeïen al costat d’una mar de vies abandonades. D’aquella ciutat famolenca de novel·la procedien tots els meus desvetlaments.

Mai no vaig estar a Barraca Bar, però un dia et vaig vore al cementeri. Suràvem els dos entre paraigües i tristors invasives. Plovia molt aquell matí. Tot era llàgrima i tarquim. Tenies el monyo rull i els ulls immersos en una mar d’avellanes. La teua boca sostenia una promesa de vint anys arrere. Era una boca i una flor, una d’aquelles boques que sempre semblen en el tall de la ironia. Ens creuàrem. Tu darrere d’un cotxe fúnebre, jo darrere d’un altre. Amb la mirada férem el lleu gest del reconeixement tàcit. Pareixies embalsamada. En tornar a casa et vaig escriure un mail. Tampoc en esta ocasió em contestares.

Este text es va publicar originalment en la revista Lletraferit #28

Foto: port de València fa uns anys © F. Bens

Rafa Lahuerta Yúfera (València, 1971) és soci del València CF i autor de La balada del Bar Torino i de Noruega, Premi Lletraferit de Novel·la 2020.