Les xàrcies socials han convertit el món del futbol en una Play Station global on tot lo món es troba autoritzat a pontificar. Per descomptat que totes les opinions no són respectables, sobretot les menys respectuoses, a més d’avorrir a les pedres. També, clar, hi ha perfils intel·ligents que aporten llum i enginy, però en són legió els qui parlen per no callar. Parlem de futbol, però tot açò seria extrapolable a qualsevol àmbit, encara que tinc la sensació que, amb el tancament dels mercats de fitxatges, l’estultícia es dispara, sense context ni ponderació. Com més supèrbia, millor.
Al remat, com era previsible i amb tots els maldecaps intrínsecs a les insensates coordenades marcades per La Liga, tot els nostres futbolistes poden jugar ja en Eibar. El resum del mercat és que, objectivament, el Llevant ha tancat una plantilla colossal, en retindre a Kocho, Pablo i Oriol, i sobretot a Carlos Álvarez. Hi ha qui diu que tenim carències en defensa. Per a mi la línia està millorada, amb Pampín, Elgezabal i el marge de creixement de Cabello, Navarro i Grande, i de Dela (25 anys), i amb la possibilitat, com ja venim avançant ací, que Iborra, Rey i Algobia puguen jugar de centrals, si cal.
Per a vore el got mig ple, no obstant, cal valorar el potencial de tot allò que tenen per oferir en clau ofensiva els jugadors més jóvens: el mateix Álvarez, Andrés García, Espí, Paco Cortés i també Fabrício (23 anys; si el respecten les lesions), Romero (23) o Lozano (25; que ja ens va delitar amb dos assistències magistrals contra el Cadis)… I per a vore el got mig ple cal també confiar en l’aportació dels grans veterans, un per línia: Andrés Fernández, Elgezabal, Iborra… i Morales.
El Llevant compta amb la baixa sensible de Bouldini, un futboliste que pareixia haver esgotat el seu marge de millora en l’equip, i que cada anys baixava dramàticament les seues prestacions en el moment clau de la lliga, coincidint amb el ramadà. Amb tot, l’equip té cinc davanters. Ningú trobarà a faltar a Ibáñez.
El mercat té un altre vessant: haver retingut els millors futbolistes obri la possibilitat de signar una gran temporada, aconseguir l’ascens –fins i tot!–, disparar el preu de mercat de molts dels futbolistes més jóvens, i, per tant, la projecció econòmica del club.
••• Jo mai haguera portat a Morales. Té més que merescuda la bronca amb què fon rebut el dia del Cadis. I em sorprengué la tímida ovació, quan fon substituit. Premiar la infidelitat i la traïció a la paraula donada no pareix una gran idea. Portar-lo fon una decisió del màxim accioniste. L’onze estava foll per tornar i l’acord econòmic pareixia irrebutjable. A mi em genera dubtes, des d’un punt de vista estrictament futbolístic. Voldria enganyar-me, clar.
••• La inscripció d’Iborra. El llevantinisme en ple no s’explica que s’inscriguera a Morales i no a Iborra. L’absència del capità etern anava a produir-se només en Gijón i Calero entengué que en aquell moment li feia més falta un davanter que un migcentre, a més amb molèsties. Però els destins de Pubill i l’Atalanta se separaren inesperadament i la cosa es complicà. Cal mirar avant. Amb açò i amb tot.
