La riuà del 57 destrossà Vallejo, al costat del Pont de Fusta, la plataforma de vianants que travessava el riu des del barri de Morvedre fins a les torres dels Serrans per a donar accés a la Seu i el Carme. Abans de 1957 aquelles contrades eren de fonda tradició gimnastiquista i, per tant, llevantina. La riuà ho canvià tot. Eren barris populars, de finques molt antigues que quedaren devastades. Com en l’actual barrancà els valencians sentiren la solidaritat de molts racons d’Espanya, tant com l’abandó per part de les institucions públiques i els governants. València, per descomptat, tirà avant. El preu, entre altres, fon que, davant la perspectiva de reconstruir la casa, el barri, la vida, la família o el negoci, molts veïns del Carme decidiren marxar per a canviar de vida i, en eixe èxode, agreujat per quatre dècades de desídia governamental, canvia la fesomia de la Ciutat Vella i, de calbot, també es va aigualir aquella arrelada militància blaugrana.

José Luis García Nieves i jo mateix estem a punt de traure 1909, el llibre amb què celebrarem el nostre 115 natalici. Al llarg de l’obra apel·lem al sentiment crític del llevantinisme per a desterrar el mite de l’enclusa, del yunque de l’adversitat, cèlebre expressió immortalitzada per Paco Gandia: cal que deixem de creure que existix un destí maligne que ens ha desviat del camí durant tots estos anys. La mala sort amb què expliquem alguns dels nostres episodis més lamentables no són més que decisions desencertades. Ens hem aveat tant a explicar-ho tot així que ja no som ni capaços d’identificar quan sí que és mala sort.

Per exemple: fon mala gestió i no mala fortuna que la família Martínez Vallejo denunciara al Llevant UD en 1952 per impagaments i que un jutge (a saber les seues fílies i fòbies) no mirara pèl per a posar a l’entitat blaugrana a la vora de l’abisme. Sí que fon bona gestió i mala fortuna que el Llevant fera un esforç ímprobe per a salvar la situació, adquirint els terrenys i l’estadi en propietat i que uns pocs anys després la catastròfica riuà del 57 destrossara les instal·lacions i reinstal·lara al club en la misèria absoluta. Sí, a voltes la mala sort se’ns apega a la pell com una llepassa, però moltes altres voltes la mala sort només és l’excusa que pretén amagar una gestió nefasta.

En 1957 feia díhuit anys de la fusió, contra natura, dels imaginaris col·lectius de Gimnàstic i Llevant FC. En la Unió Deportiva confluïren la València marítima del Cabanyal i el Grau i la fluvial del Patronat, la Ciutat Vella, Vallejo i el barri de Morvedre. Les dos foren les zones més arrasades per la riuà: el cap i casal estricte tocant al vell Túria, i el punt on desembocaren el riu i les séquies.

La tragèdia fon, també, futbolística. El president Román i altres directius observaven Vallejo al sendemà, tapats per una cadira de boga, amb els ulls plorosos, com tot el llevantinisme, que es veia incapaç de recuperar-se d’aquella nova desfeta. Més encara quan un any després, en 1958, unes noves pluges torrencials acabaren d’arrematar un Cabanyal que havia sigut abandonat a la seua sort, pels poders fàctics de sempre, amb molts carrers sense asfaltar i un fum de cases assolades.

I això no obstant, a l’any següent, en el 59, el Llevant tocà amb la punta dels dits l’ensomiat ascens a Primera. Se li escapà pels pèls, en la promoció contra Las Palmas. Allò, que és tota una altra història, tampoc fon mala sort. L’èxtasi aplegaria en el 63, com és ben sabut. Tot i que Ferrete anul·là un gol contra el Múrcia, en xiular el final mentres el cuiro anava camí de les xàrcies.

El poble valencià no és massa diferent del Llevant. Esta és una de les pitjors catàstrofes naturals que ha patit Europa, i ens ha tocat a nosaltres. Ens alçarem, com hem fet sempre, com ja estem fent. Com el Llevant, no és que els valencians tingam més mala sort que uns altres, no és que tingam una predestinació tràgica, no hi ha un yunque de l’adversitat damunt dels nostres caps. La quantitat d’aigua caiguda era inevitable, però avisar a la població hauria evitat la gran majoria de les morts i decretar l’emergència estatal hauria evitat molta angoixa. No ha sigut mala sort. Ha sigut mala gestió. En este cas, nefasta, negligent, irresponsable, criminal. I és insuportable per als valencians que no tinga conseqüències polítiques ni penals.

Nosaltres també tenim més culpa que mala sort. I és que prenem males decisions com a societat. Ens governen polítics que no poden ser més ineptes. I ho consentim. Patim un infrafinançament sistèmic per part del Govern central, que no invertix tot allò que necessitem per a la nostra seguretat. Com per exemple en executar els plans que hi havia per al Barranc de Xiva, projectats des de 2006. I ho consentim. I, per si fora poc, ofrenem. De forma persistent.

Els valencians hem de canviar, com els llevantinistes. El nostre no és un destí capritxós i cruel. El nostre destí l’escrivim nosaltres. Amb les nostres males decisions. Hem de canviar, per a sempre. Que el yunque no siga excusa mai més.

ORGULL GRANOTA

I el nostre Llevant ja va canviant. Ens ha omplit de just orgull durant tota esta crisi, amb una gestió extraordinària. Sense postureig, amb hores i hores de treball i implicació de tots els estaments del llevantinisme, Orriols s’ha convertit, durant dos setmanes, en un dels principals centres logístics per a l’ajuda als afectats, una labor encomiable, del president a l’últim voluntari. Immers en una complexa situació econòmica, el Llevant ho ha aparcat tot i ha posat tots els seus mitjans, humans i materials, en l’atenció als damnificats. A més, ha tractat als abonats dels pobles afectats amb un tacte sublim. Chapeau!

Dissabte de vesprada tractarem d’aücar tanta tristor, tant de fang, tanta destrucció, tanta mort, tanta negligència, tanta poca vergonya amb un partit de futbol. Ens reconciliarem amb la passió que ens mou, homenatjarem a les víctimes en la nostra casa, al costat dels nostres germans il·licitans (600 en vénen) que s’han desviscut per nosaltres, i jugarem un partit de futbol. Vindran amics i coneguts de Paiporta, de Picanya, de Benetússer, de Xiva, d’Utiel, d’Algemesí… Plorarem junts. I canviarem per a sempre.