Arreplegàvem flors com qui arreplega desitjos. Les demanàvem o furtàvem als veïns després d’haver arrasat les nostres. Bastava com a excusa del delicte o de l’atreviment el seu devot destí. Des de la terrassa, el meu avi ens mirava amb una ironia no verbal que només ara he entés. Guiats pels majors féiem absurdes i festives corones o garlandes d’una breu però eterna ofrena pagana que fidelment complíem tant com ignoràvem. Després les trencàvem i el lleuger i olorós fruit dels pètals queia mansament dins d’improvisades caixes o vulgars bosses. Increïblement, la vesprada de diumenge s’omplia de felicitat i de benèfiques ombres -les nostres, les dels arbres, les de l’insinuat estiu- que s’allargaven entre una atmosfera daurada, feta tota de llum i ara gravada en la meua personal mitologia. Encara no ho sabíem, però aquell era un dels últims jocs d’una infantesa que corria el seu tram final com la neu feta aigua d’aquella mateixa primavera i que mai havíem vist, que tardaríem encara a tocar.
Els meus tios passaven a per mi cap a les set del matí. Jo els volia molt i ja han mort i els trobe molt a faltar, i jo creia en ells i en el que deien més que en la maredeueta, i tot el seu bagatge temperamental i primari era per a mi més que un referent o una herència indefugible. Calia ser valencià d’eixa única manera. Una barreja caòtica de fidelitats variades i vetladament incompatibles: una harmonia tan impossible com necessària, un bàlsem per a consciències un tant fosques. Allà estàvem els bons valencians. La Missa d’Infants començava quan el fred de la nit acabava de desaparéixer. El cel perdia en uns instants els malves i els blaus intensos. Sempre feia sol. Jo mirava el perfil retallat de la basílica, els coloms endormiscats com a pedres blanques ací i allà, la lluentor primerenca de les fulles dels arbres. Al meu voltant sempre algú reclamava silenci o atenció amb certa impertinència i un tan lleuger com evident grau de fanatisme. Els pits mostraven desafiants medalles religioses, consignes identitàries, devocions o emocions tan bàsiques com sinceres. Les mans un periòdic que en realitat era un garrot o una bandera.
Per la vesprada, la processó exhibia el seu seguici conegut i insofrible: dones de negre amb pentinats ridículs i mantellina, fantasmes de variats llençols, confraries i aspectes com d’un altre segle, molt discutibles glòries locals, fallers ritualistes i inacabables, creus dignes de reptar de nou al turc, a qualsevol turc. Tot davant d’un públic que es retroalimentava amb l’espectacle. Un jo adolescent o encara molt jove suportava la ressaca de la vespra com podia, fixava els ulls en els pits de les dones, en les fugaces aixelles, en els culs. Els engonals els imaginava. Mirava també aquell balcó ara buit del carrer de la Bosseria, on tantes vegades vaig assistir, després d’arreplegar flors al Vedat com un joc més d’infantesa, a una festa dels sentits més que de les ànimes. La jornada es diluïa contra la seua voluntat mentres el volteig de les campanes es feia més i més pròxim o intens. De sobte, al cantó del Tossal es sentia una remor d’expectació que es transmetia com un corrent elèctric fins on es trobava aquell que era jo. Emmarcat pel carrer, el cel era ja una nítida i potent franja que per uns segons exhibia el blau exacte que tenen els somnis. Els pètals començaven a caure en una pluja densa i perfecta. La llum dels fanals que duia la imatge donava el contrapunt de realitat al deliri de les mil variants del groc, del roig o del blanc que tapaven la vista. Després aquell jove, encara amb ressaca, tornava a casa entre carrers estrets on es barrejava l’olor de les flors xafades i de l’encens com un perfum pagà, antic, inoblidable.
