“¿E per què no almorzaríem per lo matí, e beuríem un poc?”. L’inesgotable, inabastable i mai prou celebrat Diccionari Català-Valencià-Balear aporta algunes referències clàssiques del nostre ancestral costum d’omplir la garjola de bon matí. Ens recorda també allò que tots intuïm o sabem: que les formes valencianes són sobretot armosar i almorzar, més que esmorzar –típic de la Marina i pocs llocs més en casa nostra–, i ens permet intuir que som prou fartons, ja des de temps antics, i que hem de controlar-nos… o almorzem i ja no dinem.
Suponc que no soc l’únic que té a sovint la sensació que l’almorzar se’ns n’ha anat de les mans. Si t’has alçat de nit i estàs llaurant des del trenc d’alba, a les 9:30 tens més fam que Garreta i la il·lusió de fer un paronet, estacar-te un bon entrepà de llonganisses i faves, arruixat amb vi bataller i llimonada, i arrematar-ho amb un cremaet abans de tornar a agarrar la llegona. I d’esta manera, a l’hora de dinar tornes a tindre fam. Si estàs en la fàbrica o en l’obra des de les 7 o les 8, també. En l’oficina ja vas un poc al límit: igual has entrat a les 9 i a les 10, quan baixes, a penes has tingut temps de cremar res. També estan els que deixen els xiquets a l’escola i se’n van directes al bar a fer-se una vieneta sancera farcida de carn de cavall i alls tendres. I encara pretenen dinar.
La fartera ha sigut un assumpte recurrent per als valencians. Ens agrada practicar-la i recrear-la. Ja sabeu què fem quan ens ajuntem al voltant d’una taula: fanfarronejar d’unes altres jornades pantagruèliques. Així som. “Un ‘indivíduo’, de bona casta i de dotze arroves ben complides, assentat en taula i en l’ampolla a la vista, s’atraca de xulles i llonganisses, per a almorzar, mentres que un altre pobre samaruc, llarg i prim com la sargantana, està xuplant-se el dit, en què escura de quan en quan la xíquera de xocolate que té en la mà”. En la història de “Don Mamerto i don Cirilo” (1858), Josep Bernat i Baldoví, va un punt més lluny: aprofita la devoció per l’almorzar per a denunciar els abismes socials en la València de la segona mitat del XIX.
En l’any 2025 eixos abismes no es troben en fondes, bars, bodegons i tavernes. Al revés: l’almorzar és una pràctica popular i transversal. N’és prou per a comprovar-ho amb passar-se qualsevol matí per davall de les porxades de J.J. Dómine. Tots els bars estan a gom d’almorzadors: obrers i consignataris, notaris i brigades de neteja de l’ajuntament, bancaris i administratius, lladres i policies, jóvens i majors… Tots es fan un almorzar. Ningú un esmorzaret. Mig, com a molt. Mig, que mai és mig. Si a un cas, un armosarot, els dies que toca celebrar alguna cosa. Aplicar el diminutiu a l’almorzar pareix una broma, pura ironia, però és un oxímoron. Encara que ja en queden pocs que s’alcen de nit i comencen a llaurar amb el sol, la cultura de l’almorzar té una salut de ferro. Ja sabeu: ens agrada la fartera. I ajuntar-nos al voltant d’una taula. Llarga vida a l’armosarot.
Foto de portada: El superbombó de La Pèrgola de València, fotografiat per Francho Lázaro Aznar per al llibre ‘Esmorzars valencians’
