El primer llibre seu que vaig llegir va ser Pantaleón y las visitadoras (Seix Barral, 1973). Ho sé perquè actua com a freqüent mecanisme de la memòria la visió en els prestatges de l’edició que encara tinc de 1974 de Círculo de Lectores, aquella benemèrita institució que tant va fer per millorar el blanc-i-negre existencial de tot un país i sobretot de les classes mitjanes que l’habitaven (i els seus meandres naturals: les mitjanes-baixes i les mitjanes-altes), en eixos temps en què els pares compraven llibres pensant més en els fills que en els interessos reals d’ells mateixos.

Aquells volums del Círculo, quasi sempre primorosament editats, suposaven una ferma inversió en capital cultural a l’abast d’una gran majoria social, i destinat en essència a la millora de la salvatge i sorollosa progènie de cada casa i del seu futur, un exercici potser ingenu, ara dolçament amerat de melancolia, però d’una sinceritat, un convenciment i una confiança en el coneixement escrit hui tan inimaginable com commovedor, i mon pare no en va ser una excepció.

El meu Pantaleón –heretat per usucapió, no cal dir-ho– és eixa coneguda edició en la qual la contraportada, el llom i el marc de la portada estan dominats per un verd amazònic (molt congruentment amb la geografia de la història que el llibre allotja), i que més de mig segle després resistix de manera admirable i sense a penes desgast els embats inclements del temps. Una edició de primera.

Ni sé, ni puc ja preguntar-li a mon pare, si aplegà a llegir aquell Pantaleón y las visitadoras. Sí sé que al voltant dels meus 16 anys jo vaig fer-ho, atret a parts iguals (un 50% exacte i platònic) pels inicis de la meua i devoradora malaltia llibresca i per les molts freqüents andanades d’erotisme i luxúria –llavors estrictament mentals– que ja patia aquell adolescent que vaig ser, predisposició de l’esperit esta darrera que es va vore ràpidament estimulada a la lectura del llibre pel dibuix de la portada, emmarcat per aquell verd tan intens, quasi fosforescent, i que mostrava, en exhibició dels sagrats patrons binaris, una cama presumptament masculina vestida amb un pantaló militar i al seu costat (recreant un hermafrodita impossible) una altra clarament femenina (tacó alt, calça fins a mitja cuixa i lligacames).

Eixe llibre –que rarament s’inclou entre els seus millors– va ser el primer que vaig llegir de Mario Vargas Llosa. La luxúria va ser inferior a l’esperada pel meu forn mental, però la diversió va aparéixer com una molt grata sorpresa, i també una forta i nova atracció per eixa manera de narrar que em descobria, en aquell temps iniciàtic, tot un continent i unes maneres de dir i de fer que em resultaven molt exòtiques i tan atraients com un nord magnètic. Allò que jo llegia fascinat era la primorosa destil·lació del talent d’aquell Mario Vargas Llosa que escrivia, el solatge fecund i agraït que les capacitats enlluernadores, posades negre sobre blanc, deixen en la nostra memòria de lectors. Sense saber-ho, jo assistia al naixement d’una addicció gloriosa, irrecuperable i abonada al goig de les constants recaigudes, i que ja no em deixaria mai.

Un tresor en ‘La tía Julia y el escribidor’

Després ja tot va ser devorar. Recuperar i entusiasmar-me amb els seus llibres anteriors a aquell descobriment i amb els que anaven eixint de manera increïble i simultània als meus dies, als meus fets. D’alguna manera, ha sigut un honor ser simplement contemporani d’un gegant com Vargas Llosa, habitar el seu temps, compartir des de lluny moltes de les seues inquietuds, tindre una estranya sensació de proximitat que es reafermava quan a cada nou llibre que apareixia jo podia fer-me amb ell, com si formara part d’un tot actiu on l’escriptor admirat vivia i regnava.

O compartir un dels seus espais, encara que una sola volta. Per circumstàncies que no recorde massa bé (sospite que la meua temptació d’aquells dies dels llibres i la platja) no vaig poder assistir com a públic al Congrés Internacional d’Intel·lectuals i Artistes que es va celebrar a València en juny de 1987, en commemoració del cinquantenari d’aquell altre Congrés d’Intel·lectuals Antifeixistes de la València republicana i en guerra de 1937. Vargas vingué i hi participà activament. Però només recorde algunes escenes vistes per televisió, i algunes fotografies i cròniques (sobretot aquella bronca que animà tant una taula redona) i que vaig poder llegir en el diari que mon pare cada dia, religiosament, comprava.

L’ocasió de coincidir vindria poc de temps després. No recorde l’any exacte, però era sens dubte un dels de la primera mitat de la dècada dels 90 del segle passat. El peruà havia vingut a donar una conferència al Centre Cultural que la llavors Caixa d’Estalvis de València tenia a la plaça de Tetuan. El tema era homenatjar en la seua terra a Joanot Martorell i el Tirant lo Blanch, una de les seues obsessions més pregones des que va descobrir eixe llibre fastuós en els seus anys de formació a Lima. En aquell acte Vargas, que promocionava el seu últim volum, Carta de batalla por Tirant lo Blanc (Seix Barral, 1991), va relatar com, en les aules de la Universitat de San Marcos, havia sorgit en ell l’interés pel llibre de Martorell arran dels adjectius pretesament despectius (“vulgar”, “ridícula”, “obscena”) que un professor de literatura va dirigir a la novel·la del valencià. Esperonat i encuriosit per tanta aversió, va buscar aquell Tirant i el va trobar (venturosament en l’edició de Martí de Riquer), i des d’aquell moment es va convertir en un dels seus llibres-talismà, en tot un model literari que reivindicaria i defendria en qualsevol ocasió i al qual va atorgar sempre les qualitats de far i guia, devoció fidel que mai va defallir ni oblidar mentres visqué.

Acabada aquella xarrada amb la solvència imperial i habitual en ell, jo i l’amic que m’acompanyava anàrem amb els llibres que havíem dut: ell no recorde quin, jo amb La tía Julia y el escribidor (Seix Barral, 1977) –també aportació, no cal dir-ho, de mon pare al capital cultural familiar per mitjà d’una magnífica edició del Círculo– a demanar al mestre dedicatòria i firma, cosa que –quina emoció!– aquell va fer de manera tan mecànica com amable. No soc massa fetitxista ni col·leccionista de signatures (de fet, deteste que m’embruten un llibre amb paraules que volen ser sentides quan majorment són de pur tràmit), però he de reconéixer que, entre les molt poques que tinc, guarde la firma de Vargas en aquell volum com un tresor, supose que bàsicament pel seu valor com a testimoni, com a ancoratge físic per a la memòria de l’efímera proximitat d’aquell dia.

Un autor d’autèntiques obres mestres

Conten que un estiu, durant un dels anys que el peruà va viure a Barcelona, l’editor, poeta i amic seu Carlos Barral el va convidar a sa casa de Calafell en companyia d’un nodrit grup de lletraferits catalans i forasters. El grup i el mateix amfitrió, amb tanta afició per la mètrica llatina com per les dissipacions alcohòliques, passaven els dies i les nits entre la platja i un mínim baret que els aprovisionava adequadament. Contava l’editor que en el trajecte entre un i altre destí, quan passaven per baix de la casa de Barral, i en el silenci que de tant en tant deixaven les efusions i els càntics que l’alcohol propiciava, només se sentia, nit i dia, el repicar insomne i constant de la màquina d’escriure de Vargas, indiferent i alié a la interminable farra, immers, com el més devot dels novicis, en l’ofici sagrat de la literatura.

Eixa devoció, eixa intensitat convertida en passió, és la clau de quasi tot. Es podrà argüir que el talent és necessari, que sense la seua presència de poc servixen l’esforç o la voluntat, i probablement així siga. Però en el cas de Mario Vargas Llosa la dosi innata i més que notable de talent sempre anà al costat d’una vocació literària absoluta, totalitzant, que mai admeté rival o companyia que implicara mínimament qualsevol renúncia als plaers bessons de llegir i escriure. I si al talent i la vocació afegim una fabulosa capacitat de treball que mantingué fins als seus darrers dies podrem entendre –almenys en part– el privilegi que ha sigut tindre la possibilitat de llegir el resultat de totes eixes afortunades combinacions. Sense eixe plantejament previ, sense eixa assumpció necessària del camp de joc, resulta difícil explicar la creació per mà seua de desenes de llibres extraordinaris i de mitja dotzena d’autèntiques obres mestres. Perquè només d’eixa manera sublim poden qualificar-se llibres com La ciudad y los perros (Seix Barral, 1963), La casa verde (Seix Barral, 1966), Conversación en La Catedral (Seix Barral, 1969), La tía Julia y el escribidor (Seix Barral, 1977), La guerra del fin del mundo (Seix Barral, 1981) o La fiesta del Chivo (Alfaguara, 2000).

Però no és només això. El conjunt de l’obra de Vargas Llosa tinguda com a menor, manté un nivell que excel·lix allà on mires, ja siga la resta de novel·les, ja siga la seua immensa obra periodística (estem parlant de milers d’articles al voltant de qüestions polítiques, socials, històriques, literàries, de costums o de la seua pura memòria personal), o dels llibres d’assajos monogràfics o miscel·lànics, on entren des de Flaubert a García Márquez o Victor Hugo, o el món dels seus admirats Onetti i Borges, o les tribulacions de l’indigenista peruà José María Arguedas (una joia injustament massa oculta o oblidada), o llibres inclassificables i colossals com El pez en el agua (Seix Barral, 1993)  una memòria a dos temps on a capítols alterns recrea els dies de l’aventura electoral d’intentar guanyar la presidència del govern peruà i la trobada per primera vegada –als seus 10 anys– amb l’individu brutal que era son pare (aquell que quan el jove Vargas manifestà la seua vocació d’escriptor li va replicar que això era cosa “de borrachines y maricones” i que el baldava a colps).

Resulta difícil pensar en algú que represente, com ell ho feia, la figura de l’escriptor mundà, present en tot i al mateix temps amb la capacitat d’aïllament i introspecció necessària per a parir una producció tan enorme i sempre amerada de qualitat. Una capacitat estranya per infreqüent, i que li va permetre, junt amb Gabriel García Márquez, liderar de manera natural l’anomenat boom de la novel·la llatinoamericana, una irrupció de talent impressionant que va conquistar el món (i que a molts ens va fer enamorar-nos sense remei d’Amèrica Llatina) i del qual ell era l’últim representant, potser el millor, dins d’una constel·lació de noms mítics: els mateixos Vargas i García Márquez, però també Julio Cortázar, Carlos Fuentes, Guillermo Cabrera Infante, Jorge Edwards, Augusto Roa Bastos, José Donoso i alguns altres, i tots els que vindrien després, fills inequívocs de l’explosió d’aquelles estreles incandescents.

El foc inextingible de la literatura

Vargas ho va fer tot. Va mostrar la seua predilecció pels casaments familiars (i conseqüentment va perpetrar sengles matrimonis amb tia i cosina); va obtindre la rellevància pública que sens dubte sempre havia desitjat; va pegar la volta al món unes quantes vegades; va estar present en quasi tots els esdeveniments, conflictes, festes o saraus variats que eren del seu interés (que eren quasi tots); va obtindre tots els premis públics i privats als quals podria aspirar un escriptor; va ser successivament comunista, socialdemòcrata, liberal, conservador i obertament reaccionari; fins i tot va tindre l’oportunitat de fer gloriosament el ridícul enamorant-se i emparellant-se amb Isabel Preysler; i tot això i més no va ser obstacle per a convertir-se en un dels escriptors de més qualitat i rigor al llarg del planeta, a cavall entre els segles XX i XXI. Una combinació entre mundanitat i profunditat gens habitual i només a l’abast d’uns quants privilegiats. Com ell va ser, i per mèrit propi.

Afrancesat, anglòfil, literat a temps complet, melòman, amant de l’art, apassionat per la política, periodista de cor i vocació, perseverant i orgullós erotòman, encuriosit per tot, posseïdor de savieses immenses, versàtil fins a l’extenuació, il·lustre habitant i amant de París, de Londres, de Barcelona, de Madrid, de Lima, i terriblement polèmic sense voler ser-ho. Les seues últimes dècades van acusar un excés de rellevància política que el va situar en l’extrem més fosc, amb opinions extravagants –per dir-ho suau– sobre certes posicions o determinats processos electorals, i freqüentador de la companyia de sinistres sociòpates com José María Aznar, Isabel Díaz Ayuso o Javier Milei. I d’uns quants més. Era la pirueta final d’una estranya volença pel món del poder i els diners, per la vacuïtat de la beautiful people, pels àmbits del luxe i d’una indissimulada rancinositat, nodrida de classisme, on va ser rebut entre reverències, com un fill pròdig que els llavava la cara a tots amb una pàtina cultural que eixos ambients no mereixien. Vargas Llosa tenia, en tot cas, tot el dret a triar amics on volguera. Com jo de criticar-lo de la manera com ara ho faig, sense complexos i des d’una devoció immensa. Ell tenia perfecte dret a enganyar-se, si va ser el cas. Com s’enganyen tots aquells que menyspreen amb fanàtica intensitat la seua obra per trobar intolerables les seues posicions polítiques. Són els mateixos als quals resulta molt fàcil dir-li “feixista”, però massa complicat llegir Conversación en La Catedral i descobrir la fondària del plantejament polític –una impugnació no precisament de dretes– que explicaria o volia explicar en quin moment “se jodió el Perú”, en una obra mestra de la narrativa de vora mil pàgines.

Com revelava l’escriptor Javier Cercas, fa pocs anys ell mateix i el també escriptor Héctor Abad Faciolince passaren una vesprada amb Vargas Llosa en sa casa de Madrid parlant de literatura, que inevitablement va derivar a la política. Allà, entre amics, Abad Faciolince va tindre el valor de preguntar-li si no pensava que les crítiques tan brutals com injustes que l’esquerra llatinoamericana li va aplicar quan va esclatar en 1971 el Cas Padilla (que va trencar la relació de col·laboració i entusiasme que Vargas mantenia amb Cuba i la seua revolució) li havien fet acostar-se massa a la dreta. Vargas, amb la seua honradesa i elegància habituals, va contestar un lacònic: “Puede ser”. Potser això explique moltes coses.

En qualsevol cas, no són les seues canviants opinions polítiques les que perduraran. De fet, es dissoldran amb rapidesa per a deixar net el fulgor de l’obra literària, de la passió per la vida i per les millors mentires que construïxen eixe foc inextingible que és la literatura, el més gran amor de la seua vida. De manera individual o com l’últim supervivent d’una generació irrepetible, el seu llegat té garantida la posteritat, eixa vanitosa i comprensible forma d’eternitat que els grans sempre busquen, una manera de creure véncer el destí humà inevitable.

Fa poques setmanes, visionant en el cine l’esplèndida A Complete Unknown, la pel·lícula que retrata els anys decisius de Bob Dylan, em van caure unes llàgrimes en un concret moment i en una escena no particularment lacrimògena, per a sorpresa i un cert estupor de la meua filla, que m’acompanyava. Més tard li vaig explicar que probablement vaig plorar per tantes coses i companys de viatge que van quedant arrere, un poc com aquella frase de no recorde quin joc infantil, en què, quan tocàvem mare, exclamàvem una forma de salvació: “Por mí y por todos mis compañeros”. Doncs això. Que escric esta lletra de batalla per Mario Vargas Llosa –en l’estil cavalleresc del Tirant que tant li agradava– en realitat per tots nosaltres, per tal de rebre en solidaritat i en companyia esta nova pèrdua, esta nova orfandat, i per a recordar a les multituds que vullguen escoltar-nos que ens vas fer molt feliços amb els teus llibres i les teues coses, fins i tot amb les que menys ens agradaven, que tot açò va per tu, allà on estigues, benvolgut Mario.