1. Unes condicions peculiars

Durant la darrera quinzena de gener la Mediterrània occidental sol ser afectada per un potent alhora que persistent anticicló que assolix pressions baromètriques superiors a l’estàndard de 1013 hectopascals (hPa) o milibars (mbar), de manera que este prolongat anticicló origina dies clars i assolellats, sense núvols ni vent, i també un descens generalitzat del nivell de la mar que arriba a superar el mig metre de baixada. Així, este fenomen es coneix com les minves, calmes o seques de gener; i en vèneto acqua bassa:

Acqua bassa (“aigua baixa”) durant le secche de la Berola (“les sequeres de la Berola”) a Venècia. La Berola és una mena de bruixa bona (equivalent a la Befana italiana) encarregada de dur els joguets als infants venecians durant l’Epifania. És a partir de la Berola quan comença un període d’acqua bassa que deixa al descobert el fang del fons responsable de la fetor que envaïx la ciutat

Les minves de gener no són marees. Les marees normals es produïxen cada sis hores, alternant-se  la marea baixa i l’alta; i cada mig mes, l’alineació geomètrica Sol-Terra-Lluna, responsable de la lluna plena i de la nova, fa que se sumen els esforços gravitacionals i que les pujades o baixades de les marees siguen especialment intenses. Però les minves de gener són una altra cosa: baixades de nivell de la mar persistents durant una quinzena o més. Un efecte intens i mantingut similar al que faria en una banyera l’espenta cap avall d’una làmina de plàstic dur situada en un extrem: l’aigua es desplaçaria cap a les zones de menys pressió (on la mar pujaria de nivell) mentre que en la zona pressionada cap avall baixaria el raser, tot deixant a la vista zones abans cobertes d’aigua  i ben perceptibles en el retrocés de la voramar o trencall del maror. Òbviament, eixe descens del nivell de la mar deixa al descobert roques i esculls pròxims a la costa, antines, que habitualment no es veuen; i, en les platges, la mar queda més retirada de la costa:

“Els esculls”, a la platja de Vilajoiosa, a la Marina Baixa, visibles en les minves de gener. Més cap el sud, davant la desembocadura de l’Amadòrio, un altre topònim indica l’existència d’esculls prop de la costa, “L’antineta”, transformat/deformat en “l’antoneta”, i que també es veuen durant les minves de gener

2. Seques de gener: bones per als pescadors, roïnes per als mariners

Les condicions descrites resulten poc apropiades per a la navegació a vela, ja que en absència de vent que les unflara els mariners es veien obligats a vogar, a substituir la força del vent per la muscular necessària per a remar. ¿Com no entendre l’expressió marinera de Em cague en la mar serena?

Altrament, la baixada del nivell de la mar, dies clars i assolellats i absència de núvols i vent, afavorixen l’observació dels fons marins per part dels pescadors a rem i la pesca a voramar. També resulta afavorida la pesca en nits de lluna plena, amb la consegüent marea viva o més pronunciada. En definitiva, una conjunció de fenòmens que expliquen la dita Seques de gener: bones per als pescadors, roïnes per als mariners.

En un dels extrems de l’alacantina platja del Postiguet  s’aprecien molt bé durant les minves de gener tant la “calma blancor” en què la mar sembla un espill, una bassa d’oli, com les marques que assenyalen del nivell habitual de la mar durant la resta de l’any i que ara queden el descobert. Infografia del meteoròleg Samuel Biener.

3. La pesca d’eriçons marins

De manera similar a com en gener molts animals domèstics entren en zel, també ho fan els eriçons marins, les femelles dels quals  duen les gònades carregades d’ous, comestibles, ben gustosos i molt valorats pels gurmets. Uns eriçons la diversitat zoonímica dels quals és ben notable: bogamarins a Xàbia, bogues marines al Campello, olletes a Vilajoiosa, paparinells a Benidorm, garotes a Catalunya, etc.

A les nostres costes podem trobar-ne diferents espècies, però sobretot Paracentrotus lividus i Arbacia lixula. La primera, la més preuada gastronòmicament, és de color variable, verd, rogenc o violat, tot i que l’exoesquelet és sempre verdós, a diferència de la segona, que és de color negre externament però de dermoesquelet rosat.

En paraules de Rosa Maria Fuster i Anna Pont, Paracentrotus lividus “té el cos subsfèric, d’uns 70 mm de diàmetre com a màxim. Es tracta d’una espècie herbívora que la podem trobar als primers 20 m de profunditat, a la comunitat d’algues fotòfiles i a l’alguer de posidònia. Es freqüent veure individus a l’interior de forats menuts excavats a la roca. Es recobreix de cossos estranys (pedretes, conquilles, trossos d’algues, plàstics, etc), que situa a la part dorsal“. I, pel que fa a l’ericó negre o moro, d’escàs valor gastronòmic, Arbacia lixula, “la closca d’aquesta espècie fa fins 60 mm de diàmetre. Viu entre els nivells soms fins als 40 m de fondària, però als primers deu metres especialment en substrat rocós. S’alimenta de les algues que recobreixen el substrat i pot trobar-se juntament amb ‘P. lividus’. Quan domina l’eriçó negre, la superfície del roquissar apareix desproveïda d’algues verdes de recobriment, però  tot cobert d’algues calcàries. Tolera bé la insolació i, a diferència d’altres eriçons, quasi mai no es recobreix de conquilles i d’altres objectes“.

El següent vídeo recull una entrevista que li vaig fer en 2019 a Pere Mas, de Senija, durant una passejada per la Illeta del Campello, sobre la seua afició jovenívola  a pescar eriçons, de les maneres de fer-ho i de la millor època durant les seques, calmes o minves de gener (i ocasionalment a principis de febrer) i en lluna plena preferiblement. Una sèrie de coneixements que representen una conjunció de natura i cultura que com tantes altres que corren el perill de ser oblidades i, en conseqüència, empobrir les nostres possibilitats d’interpretar i gaudir els fenòmens que transcorren al llarg de l’any.

Imatge de portada: Marques en les roques que durant les minves de gener deixen a la vista el nivell habitual de la mar. Fotografia de Víctor Cremades Payà, de Novelda. Està feta junt a la cala de l’Aiguadolç, a les Rotes de Dénia. També es veu el cel sense núvols, i la calma de l’aigua per l’absència de vent