Hi ha llocs poc propicis per a la vida, de condicions hostils que no conviden a un assentament, però el ser humà, amb el sacrifici de dones i hòmens, acaba per domesticar-los. ¿Per quina raó viurien, per exemple, en el Barranc Moreno de Bicorp els valencians prehistòrics? ¿Per què fer cau en el llit d’un barranc, amb una humitat terrible, enmig d’una naturalea agrest? Per l’aigua, clar. On hi ha aigua hi ha bona cacera. I les balmes en alt oferien abric. Hi havia un risc, però sospesant-lo era assumible. És la història de la humanitat i la seua relació en l’entorn.
I és el cas de València, del Sénia al Segura. ¿On vivim la immensa majoria dels valencians? En les vegues per on discorren els nostres rius, formant nuclis urbans entre ells, els barrancs i les rambles que de tant en tant ho aneguen tot. ¿Per què eixe esforç i eixe risc? Perquè poques terres són més fèrtils que una marjal aterrada, que un terreny que periòdicament s’inunda. Just açò és València. Només cal observar el mapa topogràfic adjunt: un paradís exuberant, al qual han cantat tots els poetes, construït sobre antigues marjals, aiguamolls i terres inundables.
Això som els valencians: un poble que fa molts segles decidí conviure amb les riuades, a pur de constància, abnegació i cabuderia, i, en aparença, contra tota lògica natural. I no obstant, “afortunados son los pueden llorar por las inundaciones” concloïa Miquel Bosch Julià en Memoria sobre la inundación del Júcar, en 1864. Perquè quan l’aigua se’n va, tornen els cultius i, amb ells, la riquea; però sense terra fèrtil no hi ha res. Ací i en totes bandes. Especialment en el context d’un altre temps, en el qual l’agricultura era essencial per a l’economia. Ja ho explicà Blasco Ibáñez en Cañas y barro: qualsevol esforç, per titànic que fora, valia la pena a canvi de guanyar terra de cultiu a l’Albufera i deixar de viure en la misèria. Just això.
Estos dies, molts comentaristes aprofitats han denunciat l’excés d’urbanització com un dels motius de la catàstrofe. Seria desitjable, per descomptat, que haguérem tingut un desenrotllament urbanístic molt més raonable, des dels anys 70 i 80, però ¿quina és la solució ara? ¿Desmantellar els pobles on viuen un milió de valencians i els polígons on en treballen 300.000? Cal entendre que el poble valencià no existiria si no haguera desafiat a la naturalea des de temps ancestrals. I això hem de seguir fent. No n’hi ha una altra.
Estem en 2024, Espanya està entre les quinze o vint economies més poderoses del planeta i, segons les primeres estimacions, la Barrancà de 2024 generarà pèrdues materials per damunt dels 100.000 milions d’euros. I pocs me’n pareixen, la veritat. A estes alçades, redactats des de 2006, existixen vora una desena de projectes de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer i la Generalitat destinats a actuar sobre la zona afectada i enfocats a minimitzar el risc d’avingudes i barrancades. No s’han executat per “falta de disponibilitat pressupostària”. En Espanya, Europa, Occident, el Primer Món. El que estava previst des de 2009, depenent del Ministeri, pretenia precisament adequar i drenar tot el barranc de Xiva (de Poio) i els seus tributaris. Costava 221 milions d’euros. ¡221! ¿Què representa esta quantitat si la comparem amb el benefici tan evident que rebria tot el poble valencià?
Sense enginyeria els Països Baixos no existirien. I els valencians només podem existir de manera segura amb enginyeria i inversió que ajude a domesticar el nostre hàbitat. La mateixa que en 1957 ens permeté construir el Pla Sud que ara ha salvat a la ciutat de València. ¿Quantes inversions estatals s’han fet en la seguretat de la població valenciana davant el risc secular d’inundacions i riuades, agreujat pel canvi climàtic, durant tot el segle XXI? Totes les nostres zones de risc, sobretot les conques del Xúquer i del Túria, necessiten infraestructures i inversions per a que mai més torne a succeir res paregut a esta barrancà, la pitjor catàstrofe natural de la nostra història. Que des del govern central, de fet, no existisca fa dècades un pla global per a amortir eixe impacte en els pobles i ciutats valencians és d’una irresponsabilitat quasi delictiva. Que cap govern de la Generalitat haja sigut capaç d’exigir-ho amb la fermea necessària, també. A més de la depuració de responsabilitats polítiques i penals per tot allò que ha succeït, cal mirar avant, i això implica fer-se la gran pregunta: ¿Quin preu té la seguretat i el futur dels valencians? ¿Quina inversió pensa fer Madrid?
L’allau de solidaritat que ens ha aplegat de tots els racons d’Espanya i més enllà és encoratjadora, emocionant, colpidora, mai estarem prou agraïts, però els valencians tenim dos problemes sistèmics que necessitem resoldre amb urgència. El primer és comú a Espanya: la corrupció generalitzada que patim, des de les institucions, des de fa dècades i que representa un pou econòmic estratosfèric on es llancen a perdre milions i milions d’inversions públiques. El segon problema és la mateixa Espanya i l’hem de resoldre nosaltres mateixos, els valencians. L’infrafinançament de tots els governs, de dretes o esquerres, ens està matant com a poble. Literalment. Amb eixos 221 milions (que mai s’invertiren en el barranc) l’aigua no hauria aplegat a l’Horta Sud ni hauria anegat polígons i pobles pel camí, amb estes conseqüències catastròfiques.
Mazón, al remat, és un negligent, un irresponsable i un cadàver polític. Un inepte amb un trage que li ve enorme. El problema real és un altre: ¿Continuem ofrenant? ¿O diem prou i ens plantem d’una volta i per a sempre? ¿Supliquem les inversions que necessitem per a seguir existint? ¿O les exigim? Està en les nostres mans.
Foto © Institut Cartogràfic Valencià
