Cau la nit sobre la ciutat d’Orà, assetjada per la pesta. Fa setmanes que una rata amb una flor de sang al morro va caure morta al carrer i, des de llavors, són milers els cadàvers humans que s’amuntonen en les cases i els depòsits, sense que el doctor Rieux puga fer res més que perseguir l’espectre de la mort, sempre un pas per darrere.
La vila està tancada. Hi ha guàrdies armats a les portes. És de nit i Rieux, el seu amic Tarrou i el periodista Rambert (que ha renunciat a escapar) estan en una habitació. En el gramòfon sona, una altra vegada, “St. James Infirmary” en la veu de Louis Amstrong. De fora els aplega el so de dos tirs: “un gos, o una evasió”, diu Tarrou. Després, se sent passar una sirena per davall de la finestra.
Un recés de la tragèdia ha reunit els tres hòmens. La foscor els ofega. No sabrien dir què els impedix abaixar els braços i subornar els guàrdies per a escapar. No poden calibrar l’efecte del seu sacrifici. Llavors Rambert, posant-se seriós, pregunta a Rieux: “Què és l’honestedat?”. I l’heroi de la novel·la de Camus respon: “No sé què és, en general. Però, en el meu cas, sé que no és més que fer el meu ofici”.
El doctor acaba de donar la lliçó que condensa el sentit de l’obra. Apel·la a l’humanisme artesanal del deure, de l’acció concreta, mínima i imprescindible. La diferència entre viure i morir per les coses que, ara i ací, s’amen, o per una idea. I hui que la tragèdia no vol cessar i es barreja el fang amb el fang, l’única manera de no cedir a la desesperança és tornar a Albert Camus i mirar-nos en l’espill del doctor Rieux. Fer el nostre ofici i fer-lo bé, sense cedir a la temptació paralitzant d’allò que és gran i abstracte. Defensar la posició pam a pam, carrer a carrer, fet a fet. Amb les mans. Primer una cosa. Després l’altra. I que eixes coses estiguen ben fetes.
I no abaixar la guàrdia, perquè com més avant, cap al final de la novel·la, Rambert confessa a Rieux: “cadascú du en si mateix la pesta […] i sé que cal vigilar-se a si mateix sense treva per a no ser arrossegat en un minut de distracció a respirar al costat de la cara de l’altre i apegar-li la infecció. Allò que és natural és el microbi”.
Per això, en els dies terribles el primer mandat ha de ser no ser ells, no ser plaga. I treballar bé i honestament en allò que ens toca, sense esperar res a canvi. Potser quan alcem el cap les rates hauran abandonat la ciutat i podrem començar de nou.
Foto: imatge de portada de ‘La Peste’ (Biblioteca Escolar)
