El 26/2/1922 el FC Barcelona jugà el seu primer partit a València de la mà d’un gran reclam. Visitava la nostra ciutat el millor porter del moment: el mític Ricard Zamora, el diví (Barcelona, 14/2/1901-15/9/1978).
Aquell primer València-Barça té una curiosa història: es tracta d’un amistós (dos, en realitat) que figura en els llibres escrits sobre els de Mestalla, però que no apareix en cap dels volums que hem consultat on es narra la llarga vida de l’equip culé. Al contrari, sí que ho fa un encontre, disputat eixe mateix dia, on els barcelonistes jugaren contra els marins anglesos (als quals guanyaren per 6-1). Revisant l’alineació tenim clar que el Barcelona es desplaçà a València amb el segon equip… i amb el reforç del gran porter.
Amb l’arbitratge de Ramón Leonarte (qui uns mesos després es convertiria en president del València), l’equip blanc va jugar amb Mariano; Bono, Piñol; Marín, Manchancoses (cedit pel Llevant FC), Estevan; Ruiz, Peral, Montes, Irivas i Cordellat (qui debutà amb aquell dia). Enfront es trobaven els reserves del Barça encapçalats per Zamora: Borràs, Martínez Surroca; Piñol, Pella, Rodríguez; Mallorquí, Horms, French, Cella II i Gimeno.
Aquell primer partit finalitzà amb un resultat de 2-5 favorable als visitants. Montes i Peral marcaren els gols del València. Al sendemà es va repetir el duel amb nova victòria del Barça per 2-6. Zamora no es posà davall dels pals. Va decidir actuar d’interior esquerre i, fins i tot, marcà un gol de penal. El València va fer algun canvi en el seu onze i es vestiren de curt Cervera, Gascó i Rino, qui jugà el seu primer partit amb l’equip blanc. Peral, per segon dia consecutiu, i Irivas foren els autors dels gols locals.
Esta doble aparició del Diví no fou l’única ocasió en què Zamora jugà a València durant aquells anys: va reforçar l’equip blanc en tres partits internacionals: dos contra l’Újpest hongarés (11 i 12/2/1923) i un altre contra el Fürth alemany (26/9/1923). Tot i que estava anunciat que també jugaria contra l’equip txec de l’Sparta de Praga (30/12/1923 i 1/1/1924), finalment li tocà quedar-se a Barcelona.
Posteriorment, Zamora va disputar infinitat de partits a Mestalla, bé amb l’Espanyol o amb el Reial Madrid. En destaquen dos per damunt dels altres: l’Espanya- Itàlia de 1925 (amb el valencià Eduardo Cubells com a company) i la final de la Copa de 1936, on realitzà una parada mítica al barceloniste Escolà que li donà el títol a l’equip madridiste.
Foto del partit contra l’Újpest. Montes, Zamora i Sancho © Arxiu família Pallàs
