Potser la coneixeu. Ací no paga ni Déu (1974) és una lectura clàssica de secundària, no se sap per si convenciment, per superstició o perquè com que hi sol haver llibres als departaments i l’alumnat no se’ls pot comprar doncs allà que va la prescripció, acompanyada d’un melancòlic sospir professional.
En alguns casos, la tria de les lectures en valencià als instituts es pareix a aquella anècdota de dos soldats que custodiaven un banc acabant de pintar vint anys abans, només perquè ningú havia llevat el cartell de pintura fresca… Però eixa és una altra i trista història.
L’obra de Dario Fo era la que ens ocupava. Breument, tracta d’una revolta popular per la pujada de preus al supermercat i la mala alimentació en una fàbrica. Les dones i els obrers s’amotinen i acaben agafant per la força el que el sistema els nega. A partir d’ací s’inicia una hilarant investigació en què es posa a prova l’abast del desig, l’honestedat dels personatges, la solidaritat popular i els límits de la tensió entre el poble i el poder.
Però l’alumnat no l’entén. Es capaç de desxifrar la peripècia, però no el seu significat profund; els resulta alié el context de la lluita de classes una vegada s’ha consumat la fal·làcia aspiracional i Mercadona manda y no tu panda. Per a ells, hui, Roig és un símbol més poderós que l’Estat social. El que vertaderament s’ha de defendre contra els bàrbars.
El desclassament els du a abandonar el grup (sols de manera il·lusòria), més predisposats a llançar-se contra els qui el mercat i la fàbrica assenyalen que a posar en dubte eixe assenyalament, ni que siga un instant. Eixa fúria reaccionària amaga la tristesa de qui trenca espills per a asclar el seu propi reflex, de qui danya els cossos que li recorden que no forma part del panteó efímer que consagra la terracota líquida d’Instagram, sinó de l’embadalida precarietat de sempre; budells i músculs i ossos que no donen l’abast per escapar a soles (només pot ser a soles, es diuen) de la intempèrie.
Els iguals els fan sentir disgust per si mateixos. D’alguna manera és el mateix mecanisme pel qual alguns valencians abandonen la seua llengua i s’apunten al bàndol dels perseguidors i els escarnidors; perquè sobreactuant la damnatio memoriae contra el passat creuen guanyar el dret a ser altres, signifique això el que signifique, sense saber que eixe camí no du a altre destí que engreixar la legió d’iracunds útils que moriran besant la medalla del Déu que els detesta.
Portada: Dario Fo i Franca Rame
