La sèrie de Disney+, aclamada per crítica i audiències, fonamenta el seu èxit en un ritme trepidant (sobretot en les dos primeres temporades) i pel particular retrat d’una cuina de restaurant que busca l’estrela Michelin. Este objectiu pareix prioritari per a part dels protagonistes, ja que les estreles permeten, teòricament, transcendir més enllà del propi barri o ciutat. El cuiner Miquel Ruiz n’estaria prou en desacord, per cert. El primer episodi és impecable: gran càsting, guió creïble, drama familiar… Els ingredients de l’èxit són clàssics, la gràcia, però, consistix a saber mesclar-los per a convertir mantega, farina i aigua en massa fullada. Un invent, la massa fullada, que li haguera encisat crear (segons ha comentat alguna volta) a Quique Dacosta, xef estrelat que també va entrar en un museu, el MuVIM, l’any 2016. Fa temps que no ens estranya això de tractar els xefs com a estreles de rock i pagar fortunes per experiències gastronòmiques on, tant o més que la cuina, es valora la fama del xef.

En el menú de The Bear hi ha moments per a debatre sobre les propines, el reciclatge del cartó, el poder de la crítica gastronòmica o les tensions (reals o figurades) que apareixen durant un servici. Si heu treballat alguna volta en la restauració, sabreu que eixes tensions són habituals. Reciclar es recicla poc, i les propines són un sistema nord-americà que no ens afecta encara massa. Allò que no es debat mai en la sèrie és la quantitat de menjar que es malbarata en cada servici per culpa del perfeccionisme obsessiu de Carmy, un malbaratament que no es correspon amb la realitat d’eixes cuines que tan bé han documentat en moltes altres facetes. El drama, la sal de la paella, el moll de l’os, és eixa espasa de Dàmocles en forma de tancament que amenaça en forma de fallida. No és desencertada eixa problemàtica, ja que molts dels estrelats Michelin, com en el seu dia Ferran Adrià o ara Dabiz Muñoz, tenen marges de benefici ínfims, o fins i tot, pèrdues.

Ara bé, la part més interessant d’esta sèrie no és descobrir que Pesadilla en la cocina visita Chicago, sinó l’antagonisme entre personatges de calma i de tensió que pivoten al voltant de Carmy i que, en el tercer acte teatral, han passat de simples secundaris a ocupar el focus principal de la trama. Esta tendència de repartir el protagonisme es consolida en les plataformes, davant la necessitat d’allargar trames i mantindre en nòmina bons secundaris. Com en tot menú de categoria, després de la diversió dels entrants, de demanar la beguda i de consumir els principals, ens faltaran les postres de la quarta temporada. De moment, tot i l’abús malaltís dels primers plans i la infrautilització d’una estel·lar Jamie Lee Curtis que només apareix en tres capítols –en els quals s’erigix en protagonista absoluta– les postres pinten bé. Amb la pròxima (l’última?) temporada ja gravada i a falta d’estrena (serà a mitjan 2025) The Bear ha trobat la recepta per a transcendir la cuina televisada, amb estreles que han fornejat ací els millors plats del seu receptari.