Prenc nota

by | 29/08/2024

De les notes a Macbeth, passant per Ann Burton, Liszt, Octavio Paz i la timidesa arbòria
Temps de lectura: 2 minuts

Prenc notes. De fet, les notes són quasi tot el que escric, una obra a mig fer, sempre a punt de ser sense ser del tot, que a vegades ni me l’entenc.

Algunes són evidents, com ara “Rodolfo Wilcock, Karl Kérenyi: el caos” o “Que li pregunte a María sobre el disc del Japó” (una broma interna sobre Blue Burton, el disc d’Ann Burton amb The Louis van Dyke Trio que escoltàrem per primera volta en el mític pub Hello Dolly de Kioto).

Unes altres són cítriques, com “Cuatro naranjas y limones de Julio Romero de Torres: solo hay naranjas” (on se suposa que els pits de la retratada són les llimes, però jo els veig més prompte com a taronges amb mugrons).

Una de ben curiosa és “La semblança de ‘Ne me quitte pas’ i la Rapsòdia húngara núm. 6 de Liszt”. Parle del minut 2:08 al 2:14, del 2:37 al 2:45, del 2:50 al 2:58, etc. Qui es vullga entretindre, pot fer-ho escoltant-la tocada per la sublim Martha Argerich. Davall d’eixa nota tinc apuntada precisament una cita d’Octavio Paz que diu: “Todo es espejo”.

Fa poc vaig descobrir un concepte fascinant: la timidesa arbòria. Pareix que hi ha arbres amb copes que s’acosten molt, però no es toquen mai. Això fa que es formen una mena de caminets d’aire entre les branques. Mirat de baix pareixen com plaques de gel d’un trencaclosques polar que mai no es toquen. Són com la pell del lleopard. La usuària d’X Princesa Leia (a qui no tinc el gust de conéixer) diu que són com la pell de la girafa, i em sembla genial. (I ara em pregunte si la pell del lleopard –o la girafa– és un calc terrenal de la timidesa arbòria, si és el mètode solar per a marcar les bèsties). Són com un desert escrostonat, com el cremat vitri de la crema catalana quan el trenques o la pell de vaca.

Tinc una nota que diu: “Shakespeare en ‘Macbeth’: «Estic tan endinsat en sang que, tot i que no volguera avançar més, tornar seria tan dur com continuar»”. Jo ara he escrit tant sobre notes que no em puc fer arrere. Prenc nota per a una columna on escriuré que les meues notes són com aquelles copes que no es toquen, retalls d’una obra fragmentada, miquetes d’un mirall esmicolat.

Foto: Naranjas y limones (1927) de Julio Romero de Torres.

Jean Murdock (Reus, 1972) és llicenciada en Filologia Anglesa i postgrau en Tècniques Editorials. Es dedica a la traducció i l’edició professional i és autora del blog literari Huellas.

Et pot interessar

‘Alma’ i la pèrdua

‘Alma’ i la pèrdua

‘Alma’, de Josep Carles Laínez, és un espill d’un món apagat on conviuen les ganes de viure i de desaparéixer